Si és veritat que els trastorns climàtics tenen la seva gènesi en els comportaments irresponsables dels éssers humans (menys dels pobres, i molt més de les grans corporacions industrials), llavors és clar que la qüestió és abans ètica que científica. És a dir, la qualitat de les nostres relacions amb la natura i amb la Casa Comuna no eren i no són adequades ni bones. Diu el Papa Francesc en la seva inspiradora encíclica ‘Laudato Sii’ sobre la cura de la Casa Comuna (2015): «Mai no hem maltractat ni ferit la nostra Casa Comuna com en els dos últims segles … Aquestes situacions provoquen els gemecs de la germana Terra, que s’uneixen als gemecs dels abandonats del món, amb un clam que reclama de nosaltres un altre rumb »
Aquest altre rumb implica, urgentment, una ètica regeneradora de la Terra. Aquesta ètica ha d’estar fonamentada en alguns principis universals, comprensibles i practicables per tothom. És la cura essencial, que és una relació amorosa amb la natura; és el respecte per cada ésser perquè té un valor en si mateix; és la responsabilitat compartida per tots sobre el futur comú de la Terra i de la humanitat; és la solidaritat universal per la qual ens ajudem mútuament; i, finalment, és la compassió per la qual fem nostres els dolors dels altres i de la pròpia natura.
Aquesta ètica de la Terra ha de tornar-li la vitalitat vulnerada per tal que pugui continuar regalant-nos tot el que ens ha regalat sempre durant tots els temps de la nostra existència sobre aquest planeta.
Però no és suficient una ètica de la Terra. Necessitem acompanyar-la d’una espiritualitat. Aquesta té les seves arrels en la raó cordial i sensible. D’aquí ens ve la passió per la cura i un compromís seriós d’amor, de responsabilitat i de compassió per la Casa Comuna.
El conegut i sempre apreciat Antoine de Saint-Exupéry, en un text pòstum escrit en 1943, Carta al General “X”, afirma amb gran èmfasi: “No hi ha sinó un problema, només un: redescobrir que hi ha una vida de l’esperit que és encara més alta que la vida de la intel·ligència, l’única que pot satisfer l’ésser humà “(Macondo Libri 2015, pàg. 31).
Un altre text, escrit en 1936, quan era corresponsal de ‘Paris Soir’ durant la guerra civil espanyola, porta com a títol« Cal donar un sentit a la vida ». En ell reprèn el tema de la vida de l’esperit. Per això, afirma, “necessitem entendre’ns recíprocament; l’ésser humà només es realitza juntament amb altres éssers humans, en l’amor i en l’amistat; però, els éssers humans no s’uneixen aproximant-se els uns als altres, sinó fonent-se en la mateixa divinitat. Tenim set, en un món convertit en desert, set de trobar companys amb els quals compartir el pa “(Macondo Libri 2015. I acaba la Carta al General” X “:” Tenim tanta necessitat d’un Déu … “
Efectivament, només la vida de l’esperit satisfà plenament l’ésser humà. Ella és un bell sinònim d’espiritualitat, de vegades identificada o confosa amb religiositat. La vida de l’esperit és més, és una dada originària de la nostra dimensió profunda, una dada antropològica com la intel·ligència i la voluntat, alguna cosa que pertany a la nostra essència.
Sabem tenir cura de la vida del cos, avui un veritable culte celebrat en tantes acadèmies de gimnàstica. Els psicoanalistes de diverses tendències ens ajuden a tenir cura de la vida de la psique, de com equilibrar les nostres pulsions, els àngels i dimonis que ens habiten, per portar-la amb un relatiu equilibri.
Però en la nostra cultura pràcticament oblidem conrear la vida de l’esperit, que és la nostra dimensió més radical, on s’alberguen les grans preguntes, nien els somnis més agosarats i s’elaboren les utopies més generoses. La vida de l’esperit s’alimenta de béns no tangibles com l’amor, l’amistat, la compassió, la cura i l’obertura a l’infinit. Sense la vida de l’esperit divaguem per aquí, desarrelats i sense un sentit que ens orienti i que faci la vida desitjable.
Una ètica de la Terra no es sustenta sola per molt temps sense aquest ‘Supplément d’âme’ que és la vida de l’esperit, que ens convoca a accions salvadores i regeneradores de la Mare Terra. Ètica i vida de l’esperit són dues germanes bessones inseparables.
“Sense la vida de l’esperit divaguem per aquí, desarrelats i sense un sentit que ens orienti i que faci la vida desitjable”
