Deveu estar pensant: aquest article s’ha traspaperat i s’hauria de publicar d’aquí a nou mesos. No. Escric aquestes reflexions ara al març, sobre una cosa pensada per realitzar-se al mes de desembre, perquè encara som a temps a fer-ho.
La història comença força enrere. Pels volts de 1982 conjuntament els Grups d’Esplai de Sabadell (GES) i l’Ajuntament organitzen l’Esplai a Can Borràs (després Nadal a Can Borràs o Can Borràs infantil). Es tractava que els esplais fessin una macro activitat durant les festes de Nadal. Tenia una doble funció:els esplais es donen a conèixer al conjunt de la ciutat i els ciutadans porten els seus fills a unes activitats organitzades pels esplais. En quatre dies hi participen 4.500 nens.
La gestió de l’èxit encega l’Ajuntament i pretén, primer, dividir el moviment d’esplais, i després acabar organitzant i protagonitzant en solitari el projecte. Es va professionalitzar primer amb els propis esplais, fent competència deslleial i després directament amb empreses. Paral·lelament l’Ajuntament va voler municipalitzar els esplais, professionalitzar-los, posant-los a centres cívics i convertint-los en esplais diaris. Tres grans errors. Sortosament no van tenir èxit, com sí ho van tenir l’Hospitalet. Tots els esplais que van optar per la professionalització van desaparèixer –a Sabadell i a Catalunya-. La professionalització era inviable, però a més innecessària. L’esplai com l’escoltisme, l’educació en el lleure a tot arreu del món és d’arrel voluntària. Només es professionalitzen les estructures associatives que les fan possible ja que no hi ha voluntaris sense professionals.
Al final l’activitat de Nadal esdevé força cara i amb l’inici de la crisi el parc de Nadal es deixa de fer. Entenc les raons per les que es va deixar de fer, però el problema, crec és la seva concepció. Però per donar pistes sobre què cal fer al futur, crec que caldria tornar a la idea original i veure si és possible organitzar-ho.
Per tant una hipòtesi seria la de reconstruir la relació esplais/Ajuntament destruïda fa trenta anys i proposar-se la construcció d’un parc de Nadal amb els esplais –segurament pagant monitors- modest, auster i humil. Hauria de tenir dues funcions: donar a conèixer l’educació en el lleure als pares, mares, nens i nenes que no ho coneixen i dotar d’un servei a la ciutat. Crec que podria funcionar com un senyal per recuperar un fil trencat. Caldria buscar un lloc adequat, ja que l’espai de la fira potser és excessiu.
No és aquest l’aspecte més important per buscar una relació positiva entre els esplais (MEV i MCEC) i la casa del comú, però sí un element amb molta càrrega simbòlica. A més, el parc de Nadal, va significar el primer símptoma que la relació no anava pel bon camí. Segurament un dels elements que van conduir al desastre va ser la desconeixença de com, en democràcia, havia de funcionar la relació entre les noves institucions democràtiques i la societat civil. L’Ajuntament buscava legitimar-se davant de la ciutadania, i en molts casos van voler ocupar un espai excessiu. Va ser poc liberal. Per altra banda, com que els moviments antifranquistes es fonamentaven en el voluntarisme, alguns van tenir una confiança il·limitada en la professionalització, que ha esdevingut letal per força projectes de la ciutat.
Sigui el que sigui potser és arribada l’hora de reconduir les coses i encetar una nova etapa. Es pot fer de forma senzilla i austera buscant la complicitat de la ciutat i el mecenatge per fer-ho viable. Segurament els propis monitors d’esplai d’avui no en són conscients, però la memòria històrica pot servir per redreçar camins i proposar idees mirant el futur.
:”Tots els esplais –a Sabadell i a Catalunya-. que van optar per la professionalització van desaparèixer “
