El gran Goethe a la seva obra “Faust” posa en boca del demiürg Mefistòfeles el següent: “A torbar els alts secrets, no m’hi acostumo mai. Regnen en soledat unes deesses fora del temps i de l’espai. Parlar-ne és torbador: les mares. Ai, les mares!” A Faust li diu: “Aquí et dono una clau, pren-la, que no en faràs mals averanys. Segueix-la pels tiranys que ella et designi i trobaràs las mares. Faust: Ah, la clau dins del puny em don’ coratge…
Parlant de Lovelock, Francesc Puigpelat proclama: “Quan es canviarà Déu de sexe? Quan es notarà la influència del feminisme? Quan s’imposarà l’evidència que la creació és un acte femení?”
Com ha estat tractada la maternitat al llarg de la història humana? Feu el seguiment, i la cambra dels horrors se us quedarà petita per incloure tots els patiments que han sofert les mares sota el món mascle.
Hi ha tant a dir sobre la Maternitat que només podem aquí espigolar notícies suggerents sobre ella com faríem en l’homenatge a algú que estiméssim. Vasili Grossman en la seva novel·la “Vida i destino” ens explica el record més fonamental de la seva infància: “…I a la nit cridava: Mama, mama, mama! (mot que ve de mamar, d’alimentar-se d’un cos). La seva mare es despertava i s’acostava al seu llit, com un núvol en la nit tenebrosa, i ell estossegava feliç perquè sentia que la força més gran del món el defensava”.
Què ha passat amb aquesta força, la més gran del món? Està anorreada. Han esborrat l’obra de la Mare. Guerres, fam, pobresa –sobretot de mares i criatures- “Tots els homes -diu Grossman- són culpables davant una mare que ha perdut un fill a la guerra; i al llarg de la història de la humanitat tots els esforços que han fet els homes per justificar-ho han esta en va”.
La periodista Anna Grau comparteix plenament amb l’escriptora Eva Piquer l’horror de fer-se l’amniocentesi. El cor els deia que estaven obligant el fill a demostrar que era digne de néixer. Es queixen dels que empaiten la gent que està “a favor” de l’avortament, quan a favor de l’avortament no hi estan les dones. És una tragèdia. Una immensa putada “voluntària” no volguda. Anem a veure una altra parida dels “científics” de les nostres societats sense autoritat maternal: Les mares de lloguer. A qui beneficien? La maternitat subrogada és un descarat ús abusiu del cos de la dona per a satisfer els desigs d’altres. No és una qüestió escollida per la dona sinó que cal analitzar què ha motivat les decisions dels distints contribuents, d’una part la forçositat passiva de la gestant, de l’altra part els interessos del qui “paga mana” i, a més, és el qui posa les condicions. També la Victòria Camps ho diu de manera semblant. Segons Kant això seria l’antítesi de l’ètica. Utilitzar un ser humà com a medi pels fins d’altri.
Altres reductors del poder femení inventen una maternitat ideal, fora de la gestió pública per tancar les dones a casa, dient-los que el millor d’elles és que siguin mares en la privacitat. Això ha rebel·lat les dones capacitades per al privat i per al públic. Però qui té el poder no són les dones i se’ls pot llançar ultimàtums com el de “o treballes o gestes”. Et castiguem per donar vida. I si, a més, t’atreveixes a tenir el fill sense el pare per voluntat pròpia o per ser abandonada per l’irresponsable individu, ho tens pelut, perquè per ser dona també et reduirem descaradament el sou, guanyaràs molt menys que un home.
Por a la dona. I des de la por quina Maternitat pot ser alliberada? Molt poc s’ha dit des de la concreció. Volem una mare no supeditada al servei del pare social. Quina interacció li cal realitzar amb el fill?
Necessitem el saber acumulat de les dones tan difícil de recuperar per les traumàtiques interrupcions i camuflatges. Ens cal rastrejar les troballes de saber de les nostres avantpassades, encerts que no havíem d’haver perdut mai, la genealogia de la lucidesa femenina, la de la fisonomia materna. Aquell vincle entre el jo amputat i allò que li manca exiliat de la memòria. Ara ens trobem que el sexisme ha fet de la maternitat una impostura.
En la Missa, a l’Eucaristia, les paraules que es pronuncien atribuïdes a Crist: “Heus aquí el meu cos, mengeu-ne i beveu-ne tots”, evidencia una referència clara a la Mare, en la qual es dóna aquest miracle. El nadó sí que menja del seu cos, i s’hi forma, i beu de la seva llet, una realitat que ofereix a la criatura tot el que ella és, atenció física, psíquica i anímica, sense disseccionar-la, tot és el quàntic U, la Matriu de l’Univers, el que hem citat de Goethe a l’inici de l’escrit, trobar la clau enllà del temps i de l’espai que t’obre als alts secrets del torbador tema de les Mares.
No obstant, aquesta materialista societat, en el pitjors sentit d’aquest adjectiu, ha aconseguit organitzar-se de manera que ser mare resulti una carrera d’obstacles que et remet a la també tristament famosa pressió de “com ser dona i no morir en l’intent”.
Hem perdut la clau, cal retrobar-la.
“Aquesta materialista societat ha aconseguit organitzar-se de manera que ser mare resulti una carrera d’obstacles”
