És actitud del govern municipal decantar-se per la municipalització dels serveis municipals exercits per empreses externes a l’ajuntament. Porta la marca de la voluntat d’estalvi, del control públic i de l’oposició a guanys innobles. Fins aquí d’acord. Ara bé, la paraula municipalització seria més adequada canviar-la per gestió directa, ja que municipi ho és tota la ciutat.
Municipalització voldria dir tornar a la societat, no pas a l’ajuntament i aquest és un aspecte important. En pobles petits l’ajuntament és com una associació de veïns i les relacions entre aparell municipal i ciutadania són més directes. En un ajuntament gran, com el nostre, la carcassa municipal queda completament aïllada de la societat i li manca l’establiment de vincles. No plantegem una democràcia orgànica, però tampoc hem d’admetre una gestió portada per un grup reduït de càrrec públics que queden aïllats de la societat.
La paraula oficial que lliga ajuntament i societat és “participació”. A part de determinades taules on es debaten aspectes concrets entre govern i entitats ciutadanes, calen més instàncies. La veritable participació neix del conflicte: de la capacitat de compartir no pas temes ordinaris, sinó els extraordinaris, però el conflicte fa por.
Que en les taules de participació la relació hagi de ser entre govern i ciutat demana, que les Comissions del Ple siguin també accessibles per la ciutadania, talment som ho són les del Parlament. Avui és més difícil assistir a una comissió del Ple que a una del Parlament. Aquesta és una mancança que caldria superar.
I la primera participació que caldria seria respecte la informació de la realitat, no solament de determinades actuacions. Un ajuntament cooperant amb la societat hauria d’oferir tota la informació, però aquesta cal estructurar-la. Per exemple en un informe solvent sobre l’educació. Cap entitat no el pot finançar, però l’ajuntament sí que podria. Està disposat l’ajuntament a fer-lo en cooperació? La traça de sempre és la contrària, reduir el tema a material intern de regidoria i sense cap visió crítica o estratègica compartida.
La municipalització de l’ajuntament hauria de comportar el recuperar algunes instàncies desaparegudes o devaluades en les quals la gestió es comparteix entre ajuntament i ciutat. Els exemples són l’Arxiu Municipal, Vimusa, l’Oficina del Centre, etc.
L’Arxiu va néixer com una institució cultural potent perquè aplegava la Universitat Autònoma, els Notaris, el Gremi de Fabricants i es van recuperar arxius de fàbriques i altres que mai una dependència municipal hauria assolit. L’Oficina del Centre va aconseguir un consens i una actuació contundent que mai un departament municipal tot sol tampoc no hauria realitzat. Aquesta gestió compartida no és possible en totes les àrees municipals, cert, però sí en accions estratègiques.
No és estrany que l’ajuntament Bustos es vagi definir de seguida per la centralització de la gestió amb una acció només centrada en l’aparell municipal. I així, van dissoldre eines importants com l’IDES (Institut del Desenvolupament Estratègic de Sabadell) autor de la urbanització del Parc Catalunya, de l’eix Macià i d’altres.
Tancada aquesta llarga dècada, les esperances posades en el nou ajuntament queden limitades per la lentitud dels canvis i per això tenen una prova definitòria al davant. Això és, fer el pas de municipalitzar l’ajuntament, de bolcar-lo a la ciutat amb instruments específics de treball en aspectes decisius. La desconfiança en la societat i un esquerranisme dirigista han tradicionalment revestit l’esquerra de posicions aïllades, quan el discurs oficial és “pro participació”. Tota una contradicció. L’enorme crisi de la ciutat demana més que mai la municipalització de l’ajuntament.
Quan es parla de municipalització i es preveu només engreixar la màquina municipal, amb tots els vicis de qualsevol administració, un pendent cap a la burocràcia, des de la ciutat plantegem la cooperació, les entitats mixtes, la feina feta per empreses amb contractes clars, la delegació a les entitats socials, l’accés a les Comissions del Ple i la gestió compartida d’informació i estudis estratègics. Però avui aquest és un criteri massa raptat a la societat per part dels aparells polítics.
“Tampoc hem d’admetre una gestió portada per un grup reduït de càrrecs públics que queden aïllats de la societat”
