Ha passat un any i seguim veien que la ciutat no aixeca cap i allò que havia de ser un canvi qualitatiu i quantitatiu no acaba de produir-se, i d’això la ciutadania n’és molt conscient.
Tenim una ciutat bruta, deixada, amb un manteniment a la via pública molt deficitari. Amb una mobilitat mal resolta, i no tant sols al centre de la ciutat. Amb un moviment associatiu, majoritàriament envellit, en ocasions instaurat en esquemes difícilment adaptables als nous temps, que es manté pel sacrifici i l’esforç d’uns pocs membres que no troben relleu.
L’activitat econòmica no creix i observem com es segueixen aplicant els mateixos remeis de temps passats, quan la realitat i els problemes actuals són molt diferents. Anem cap a la captació d’empreses tecnològicament avançades? (que necessiten poc personal i molt qualificat) . Apostem per aquelles empreses de manufactura? (que donen feina a molta gent, però que no són rendibles en el mercat per la competència d’altres mercats). Ens instal·lem en una ciutat de serveis que cada cop presenta més limitacions? Sincerament, no sóc capaç de veure quina és la direcció que ha emprès Sabadell.
I a aquest panorama hi podem afegir un seguit de greus problemes sobrevinguts, que van esclatant: Policia Municipal, Ràdio Sabadell, malestar dels treballadors municipals, la residència del Sud…
El que és innegable és que perdem capitalitat i en massa ocasions hom te la impressió de caure en barrina i, que si no s’atura, podem acabar patint la “Síndrome de Detroit”. Portem massa temps en una espècie de pantà baromètric que no ens porta gaire més enllà de la famosa dita que diu “qui dia passa, any empeny”.
Cal cercar solucions. No n’hi ha prou en queixar-nos de l’herència rebuda perquè, d’una banda lamentar-se mai ha solucionat res, i de l’altra estic convençut que tampoc tot estava tan malament. Cal tenir una actitud operant, activa, mirant al futur i aplicant les solucions que ara ens calen, ni que en alguns casos puguin ser molestes per a alguns.
Cal despertar lideratges, sobre tot a nivell de ciutat. Cal renovar i trobar nous emprenedors que substitueixin aquells que històricament havia tingut Sabadell i que foren capaços de tirar endavant, segurament en situacions tant o més complicades que la present, cercant solucions i posant a la nostra ciutat en el lideratge en molts camps: industrial, tecnològic, esportiu, cultural…. Gent amb aquest perfil encara en queda i cal implicar-los directament en la dinàmica ciutadana amb un rol molt més actiu que no han tingut fins ara. Han de ser i s’han de sentir protagonistes de ciutat. Cal un gran relleu.
El govern municipal, sens dubte, ha de ser el gran catalitzador que impulsi, coordini i doni cos a aquesta nova manera de solucionar els problemes de Sabadell. Cal deixar de banda tant l’excusa del passat, com solucions romàntiques o excessivament encaixonades per ortodòxies ideològiques poc operatives.
I els partits i els regidors que estem a l’oposició hem d’agafar una dinàmica més pro activa. Evidentment que fer d’oposició és intentar evitar, cadascú des del seu posicionament ideològic, que es duguin a terme totes aquelles actuacions que s’estimin negatives per a la ciutat. Però també és cert que fer oposició vol dir fer propostes constructives al govern, oferint eines i vies de solució a aquells temes que no acaben de funcionar, especialment en aquells que siguin cabdals pel desenvolupament de Sabadell.
Ara més que mai cal la implicació de totes i tots per evitar aquesta decadència a la que sembla que estem condemnats. No fos cas que, mirant més els interessos individuals que no pas els col·lectius, Déu , com li passà amb Macondo, ens acabi “llençant al racó on hi ha els pobles que han deixat de prestar servei a la creació”.
Ara més que mai cal la implicació de totes i tots per evitar aquesta decadència a la que sembla que estem condemnats”
