El passat cap de setmana van tenir lloc els congressos de dos partits polítics espanyols: el Partit Popular i Podemos. De tots dos congressos es poden extreure conclusions interessants per explicar no només la realitat actual de la política espanyola, sinó també el que ens espera en els propers anys.
El PP va tenir un congrés particularment plàcid. Curiosament, no han sortit gairebé dades sobre els temes ideològics o estratègics que s’hi van tractar. Repassant-ne els documents definitius, s’hi pot trobar que en matèria ideològica hi ha poc, no massa concret i on destaca el que no hi consta. L’estratègia ni tant sols es contempla. El PP s’ha passat al “marianisme”, que consisteix en esperar i anar tirant. Tenen el poder i l’exerceixen al seu estil, sense embuts ni manies, aprofitant fins al darrer recurs d’aquest poder. El lideratge ni es discuteix, vist que continuen governant. Tanmateix, és curiós que no hi hagi comentaris ni discussions sobre els 3 milions de vots perduts pel PP entre les eleccions de 2011 i 2016. El PP s’aprofita de la inexistència de cap alternativa a hores d’ara. Va fent, va tirant, esperant a veure passar per davant de la porta els cadàvers polítics dels seus rivals.
El congrés del PP s’ha celebrat en ple judici d’una part de la trama “Gürtel”, incloent el “cas Bárcenas”. L’endemà del seu congrés declarava l’exministra i exmembre de la direcció nacional, Ana Mato, que no sabia res dels regals que rebia. Alhora, l’advocat del PP reconeixia -callant- que s’havien beneficiat de comissions irregulars. El dia abans del congrés, nou empresaris reconeixien haver pagat comissions al PP a canvi d’obtenir l’adjudicació de concursos públics. I el mateix dia d’inici del congrés del PP, es coneixia que l’expresidenta del Parlament valencià estarà una pila d’anys a la presó per cobrar comissions a canvi de donar contractes públics a la gent de la “Gürtel”. Ja són bastants els àmbits judicials on es demostra que a molts llocs, inclús a nivell estatal, el PP es finançava irregularment de forma habitual. Igualment creixen les irregularitats que el PP ha comès a determinats ministeris, com el de l’Interior.
Però no passa res. El PP fa com si no sabés res i nosaltres ens ho creiem. Mal país és aquell on gairebé 8 milions de votants li perdonen tot al PP, quan segons molts jutges, és sistemàticament corrupte.
A Podemos la baralla entre sectors ha centrat el seu congrés. Aquí han pagat el fet de ser novells, permetent que públicament volessin els trastos entre uns i altres. El debat era estratègic, però també de persones. La ideologia no estava en dubte, sinó la forma de com assolir el poder. Ha guanyat una opció que dóna per fet que algun dia guanyaran unes eleccions i governaran. El petit i interessant detall que s’han deixat és que Podemos necessitarà algun aliat per governar, perquè no sembla massa fàcil obtenir una majoria absoluta. Ha triomfat l’opció de menystenir el PSOE, considerant-lo un soci definitiu del PP.
Aquesta és una errada fonamental. El PSOE no és només un conjunt de barons. Als partits hi ha dirigents, militants i votants. Des de fora es pot criticar els seus dirigents, però no es pot insultar els militants ni els votants, sobretot quan l’única forma de créixer electoralment és comptant amb ells. A Podemos haurien d’estar convencent els militants i votants del PSOE. Inclús els afavoriria més una victòria de Pedro Sánchez per damunt de Susana Díaz. Però confien que aquesta guanyi, corrent-se el PSOE més a la dreta, i quedant Podemos com a “l’esquerra de veritat”. Si Podemos vol ser una Izquierda Unida modernitzada i rejovenida, s’equivoca. Els temps són diferents. El més important a l’hora d’establir relacions i acords és buscar què uneix abans que destacar el que separa. Sense un acord Podemos-PSOE, independentment de qui quedi primer a unes eleccions, Rajoy i el PP governaran el temps que vulguin. Possiblement, es continua demostrant que tenim els polítics que ens mereixem.
“Sense un acord Podemos-PSOE, Rajoy i el PP governaran el temps que vulguin”
