Davant de la situació d’extrema emergència provocada pels tancament de les vies d’arribada i l’estancament de desenes de milers de persones en cerca de refugi a Grècia, el sentiment és la ràbia i la impotència. La ràbia de la poca vergonya, la impassivitat i la inoperància de les institucions europees i dels estats membres. I la impotència de no tenir capacitat per poder canviar la situació i donar compliment al dret d’asil i de protecció.
La impotència també la vivim a nivell municipal. Darrere de cada pancarta de “refugees welcome”, hi ha d’haver uns drets garantits. Alguns d’aquests drets fan referència a qüestions aparentment senzilles però que no sempre es compleixen a tots els municipis. Per exemple que totes les persones puguin empadronar-se, que hi hagi un circuit d’acollida, que es facilitin els informes d’arrelament, que hi hagi accés a la informació i assessorament… en definitiva que es garanteixi la plena ciutadania a totes les persones que arriben a la ciutat.
El sistema actual d’acollida de persones refugiades està centralitzat per l’Estat i des d’allà es delega l’execució del programa d’acollida a una sèrie d’entitats que s’encarreguen de buscar habitatges per la primera fase d’acollida i de fer l’acompanyament i el seguiment de les persones refugiades durant els 18 mesos aproximats que dura el programa estatal d’acollida.
És evident que les persones sol·licitants d’asil que formen part del programa esdevenen ciutadanes del municipi on estan vivint però des dels municipis no tenim cap mena d’incidència en aquest programa estatal d’acollida. El paper dels municipis pràcticament es limita a poder oferir a les entitats que gestionen l’acollida pisos del parc d’habitatge municipal per tal que hi puguin obrir les places de primera acollida finançades el programa estatal. Però tenint en compte les mancances d’habitatge arreu, moltes entitats han d’optar per aconseguir l’habitatge a través del mercat privat.
Ens trobem amb diverses mancances. No es tenen en compte aspectes com el territori on puguin tenir més arrelament les persones refugiades, tampoc hi ha suficient marge de maniobra per a persones que necessiten més temps d’acompanyament per poder tenir suficient autonomia. També cal tenir en compte les traves en que es troben les persones refugiades en els moments de canvi de fase, sobretot, pel que fa a les dificultats o pràcticament impossibilitats en l’accés al mercat de treball i a l’habitatge.
Una altra de les problemàtiques greus del programa és que les persones que veuen denegada la seva sol·licitud d’asil mentre estan en alguna de les fases del programa queden automàticament fora d’aquest i en situació irregular. I això esdevé alarmant si tenim en compte que el passat 2015 l’Estat Espanyol va denegar el 68% de sol·licituds de protecció internacional.
Els municipis som l’administració més propera i som qui acabarem gestionant les qüestions i necessitats de les persones refugiades (els hagin acceptat o denegat la sol·licitud d’asil) a casa nostra. És per això que és indispensable que hi hagi coordinació amb les entitats que duen a terme el programa estatal d’acollida a nivell local i vetllar perquè siguin coneixedores de la realitat local. Alhora, és important que també integrem aquestes entitats en la lògica associativa en relació amb les entitats que treballen temes d’acollida. I també hem de treballar perquè les pròpies persones migrants i refugiades siguin un agent actiu en tota aquesta dinàmica i no només beneficiàries del programa.
Amb totes aquestes mancances els municipis tenim feina. Hem de buscar fórmules per poder donar cobertura a les persones sol·licitants d’asil que queden fora del programa estatal i que, evidentment, tenen dret a refugi i a una vida digna. I alhora, un altre dels reptes és aconseguir blindar els municipis de l’extrema dreta i els discursos racistes i xenòfobs. I per poder fer tot això cal fer-ho de la mà de l’expertesa de les entitats locals especialistes en matèria d’acollida i de defensa dels drets humans així com participant en xarxes i espais de mobilització.
“El passat 2015 l’Estat espanyol va denegar el 68% de sol·licituds de protecció internacional”
