Les eleccions generals a Holanda ja s’han celebrat i Europa no s’ha acabat, enterrada sota una ultradreta racista com l’holandesa. El Partit per la Llibertat de Gert Wilders ha tret el 13% dels vots, com Ciutadans a les darreres generals o com el PSC a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.
El veritable gran problema en relació a la ultradreta europea consisteix en sobrevalorar-la. Als mitjans de comunicació ens hem trobat pràcticament només amb informació sobre el partit racista de Wilders. Aquesta aposta de preocupació informativa i política exclusivament sobre la ultradreta té sempre un efecte “boomerang”. Al final serveix per fer una campanya gratuïta a la pròpia ultradreta. Sembla mentida que mitjans de comunicació i àmbits polítics menystinguin la intel·ligència de la ciutadania. Val a dir que a la pròpia Holanda no ha passat res de tot això. Ha estat només a la resta de països d’Europa, tant a mitjans de comunicació com a la pròpia estructura de la Unió Europea.
Aquí no es troba informació sobre la resta de partits polítics holandesos. Han obtingut representació parlamentària 13 partits polítics. Segur que ens costarà saber que, per exemple, a Amsterdam, capital holandesa, ha guanyat el nou partit verd Groen Links. És un partit ecologista i progressista de nova fundació, gran atractor del vot jove, amb un cap de llista de 30 anys. Els seus resultats a Amsterdam han triplicat l’escàs 7’5% del partit de Wilders. Val a dir que Holanda té un 11% de població estrangera no comunitària, i que a Amsterdam se supera el 20%. A més immigrants, menys ultradreta. Una altra dada interessant és que el Partit Laborista (clàssic partit socialdemòcrata holandès) s’ha estavellat en passar del 24’9% al 5’9% dels vots.
Però més enllà d’Holanda passen altres coses a Europa. Tothom s’omple la boca contra la ultradreta, però molts s’apunten a les seves tesis xenòfobes i contràries a la igualtat dels drets humans. El partit conservador guanyador a Holanda s’ha sumat parcialment a les tesis xenòfobes de Wilders. A França, la dreta del partit de Sarkozy i Fillon s’acosta perillosament a les mateixes tesis racistes del Front National de Marine Le Pen. Fins i tot els socialistes Hollande i Valls prenen decisions i fan declaracions que freguen el racisme i malmeten la igualtat de drets de les persones.
El paper dels partits polítics democràtics no és només guanyar eleccions sinó també fer pedagogia entre la ciutadania. Dretes i esquerres europees no poden expressar la seva preocupació per la ultradreta i, alhora, adquirir part del seu discurs. Entre democràtes i defensors dels drets humans no pot haver-hi dubtes: cal explicar què són els drets i les llibertats democràtiques, contraposant-ho al totalitarisme i desigualtats que defensa la ultradreta. És inadmissible que partits democràtics s’apuntin parcialment al discurs racista només perquè creuen competir en vots amb la ultradreta. A la ultradreta se la combat amb democràcia, amb llibertats, amb els valors republicans i amb l’ètica dels drets humans, no pas amb declaracions i propaganda contraproduent als mitjans de comunicació.
A Europa la dreta té por de la ultradreta perquè li treu vots. Però hi ha un subtext comú: a l’esquerra neixen i creixen opcions clarament progressistes, gens enquistades en el poder, noves, atractives per a les noves generacions, i que no juguen amb l’electoralisme de baixa volada dels partits socialdemòcrates clàssics. Tampoc s’apunten als neocomunismes que alguns nostàlgics propugnen. L’esquerra clàssica hauria d’aprendre.
Als EUA Trump va guanyar perquè el Partit Demòcrata va optar per allò clàssic, en lloc d’apostar pel progressisme. El votant progressista es va quedar a casa, servint la victòria a Trump. A Europa pot passar el mateix. Sovint la ultradreta brilla perquè l’esquerra ha acabat semblant-se massa a la dreta clàssica. Mentre, per ineptitud generalitzada s’alimenta a la ultradreta. Calen més valors i menys pors.
“El veritable gran problema en relació a la ultradreta europea consisteix en sobrevalorar-la”
