La dura pugna entre el PP i Ciutadans per l’hegemonia de l’espai polític de la dreta ha buidat l’espai del centre polític. Durant la transició, la UCD ocupava un espai que s’autoanomenava de centre, tot i que tendia a la dreta. De fet, la UCD era plena de gent que havia tingut papers polítics, institucionals i administratius durant el final del franquisme. Tot i així, també hi havia alguns petits grups que eren més clarament de centre. I quedava una dreta clarament ancorada en el franquisme, l’Alianza Popular de Manuel Fraga. La UCD recollia vots molt moderats, que tenien por a una esquerra que podria ser revolucionària. L’anomenada “gent d’ordre” votava la UCD, mentre els franquistes votaven AP.
La implosió de la UCD va recomposar l’espai polític de la dreta. Alianza Popular va convertir-se en Partit Popular enduent-se un bon tros de l’espai de centre. El PSOE es va moderar buscant també l’espai de centre. Durant força eleccions molts analistes defensaven que les victòries electorals es trobaven al centre polític, entre uns centenars de milers de vots. Si aquests vots tiraven cap a una banda, guanyava el PP. I si tiraven cap a l’altra banda, governava el PSOE. Un bipartidisme clar que obligava a una relativa moderació, no tant per conservar els vots tradicionals de PP i PSOE, com per guanyar-se la majoria d’aquests pocs centenars de milers de vots centristes.
Els canvis generacionals i la corrupció han ajudat a canviar molt el panorama polític espanyol. Les enquestes deixen més clara una escletxa política generacional: el vot de la gent gran es divideix entre PP i PSOE, mentre que el vot de la gent que no va fer la Transició se’n va a Podemos i a Ciutadans. Apareixen, per tant, alternatives als partits tradicionals a dreta i a esquerra. I és en aquest moment on comença la desaparició del centre polític, en certa manera. Els partits que es reclamen de centre són avui la dreta més pura i dura. Són el PP i Ciutadans. Han entrat en una disputa pel vot de dreta. I ho fan allunyant-se del centre polític i de la moderació. Estrany és el dia en que PP i Ciutadans no s’acusen de ser massa tous en qualsevol tema. Catalunya s’enduu la palma, on tot i la duresa brutal del PP, Ciutadans els acusa de fer-ho malament i de no ser prou durs ni radicals.
Ara vivim plenament aquesta cursa desaforada per veure qui és més dur, qui és més espanyol i més espanyolista, qui és més patriota i qui està més en contra de les propostes de “rojos” i “separatistes”. Lògicament, l’espai polític de centre ha quedat buit. Aleshores, els sectors més conservadors del PSOE consideren que cal ocupar-lo. Això explica l’aturada brusca de les propostes polítiques amb les que Pedro Sánchez va recuperar el comandament del seu partit. Aquests sectors més conservadors del PSOE defensen convertir-se en alternativa mitjançant un pacte amb Ciutadans. És el que van imposar a Sánchez a principis de 2016. Posteriorment, s’ha demostrat que Ciutadans no té res a veure amb cap partit centrista europeu estàndar. Simplement lluita amb el PP desplaçant-se cada vegada més a la dreta. I, a més, així ho veu la gent, com demostren les enquestes. El problema del desplaçament del PSOE cap al centre és que cada dia es veu més com una rendició, com el reconeixement de no sentir-se una alternativa progressista de govern.
Ja no hi ha partits “frontissa” a Espanya, que a molts països d’Europa obliguen a moderar-se els partits que guanyen eleccions, siguin de dreta o d’esquerra. Al final, els fets ens demostren que els vots de centre, en realitat, eren només centenars de milers, no pas milions. Els milions de vots es troben a dreta i a esquerra i, possiblement, també a l’abstenció. Tindrà sempre més números de guanyar unes eleccions qui sigui capaç de mobilitzar més vots dels seus, sense que es refugiïn a l’abstenció. La moderació cap al centre polític avui no és rendible, principalment perquè el centre polític gairebé no existeix. Per tant, ens esperen temps convulsos.
“La moderació cap al centre polític avui no és rendible, principalment perquè el centre polític gairebé no existeix”
