– Albert Solé –
Ahir al vespre va rebre el Tallaret d’Honor 2018 com a creualtenc il·lustre. Ricard Ustrell se sent tant de Sabadell i de la Creu Alta que ho predica sempre allà on va.
Ets creaultenc de tota la vida?
Jo vaig viure al carrer Escola Pia durant molts anys, però els meus avis han viscut tota la vida a la Creu Alta i allà hi he passat moltes tardes de la meva vida. Allà vaig aprendre a tocar la flauta travessera, que els veïns encara recorden, i és el lloc on vaig aprendre a escoltar la ràdio perquè la tenien tot el dia posada… vaja, és el meu barri.
Sabies què era Tallaret d’Honor?
Sí, i tant. El coneixia perquè al Lluís Subirana, una persona a qui respectava molt i era bon amic meu, li van donar. I sempre havia cregut que aquesta distinció li donaven a persones amb molta trajectòria i gent gran. O m’ha de passar alguna cosa a la vida i jo no ho sé i tothom ho veu, o no ho entenc. Però en tot cas, em fa molta il·lusió, perquè poder estar a la mateixa llista que el Lluís és un privilegi. A més, visc davant de la plaça que, si tot va bé, portarà el seu nom. Per tant, tot lliga.
Quins records tens de la Festa Major de la Creu Alta?
Recordo molt els correfocs de dissabte a la tarda. I en especial un dia, quan era petit i anava amb la meva àvia. Els diables ens van començar a perseguir, i ens van perseguir fins a casa els meus avis. Em vaig espantar molt aquell dia, era molt petit. Recordo molt la plaça, i les barraques… El meu primer gran amor el vaig conèixer en un concert d’Strombers de festa major. A la festa major de la Creu Alta és el primer lloc on va sonar la cançó ‘Plora Sabadell’ [cançó crítica amb l’estil Bustos]. Els primers caps d’anys a la Sèpia Verda… per mi, la Creu Alta són moltes primeres vegades de moltes coses.
La Creu Alta és Sabadell però no se sent del tot de Sabadell? Es podria dir que és com el barri de Gràcia respecte Barcelona, que té una personalitat pròpia?
Tinc la sensació que sempre que camino del centre cap a la Creu Alta, quan passo la plaça Marcet, soc a un altre lloc, en un petit osasi o república. De la plaça Marcet a la plaça Creu Alta son uns carrers que m’identifiquen molt. La Torre de l’Aigua, l’hotel Urpí… sempre hi són.
Hi ha la tendència que quan un viu a Sabadell però treballa a Barcelona, al final la marea et porta a traslladar-te a la capital perquè és més pràctic. Que tu segueixis vivint a Sabadell és per militància?
Jo a Sabadell ho tinc tot: la meva família, els meus amics, els meus bars. Visc al pis dels meus avis… Aquí ho tinc tot fàcil. Jo el problema que tinc és que viatjo molt i passo poc temps aquí, per això sempre em ve de gust tornar. És el meu camp base. No em plantejo marxar perquè ja marxo prou. La feina que tinc ara m’ho permet, això.
Tu has fet televisió, però tampoc tanta com per no poder caminar pel carrer. Tot i això, has notat la diferència de l’anonimat total a ara caminant per la ciutat?
Hi ha gent que em mira diferent ara, sí. I hi ha gent que ara em saluda i abans no ho feia, però m’han passat dos casos molt surrealistes. Una vegada una senyora em va parar per renyar-me, perquè deia que l’autobús que anava a Barcelona anava tard i que quan fos alcalde ho canviés. I una altra, quan una senyora em va dir que m’apuntés el nom d’un carrer perquè la vorera estava trencada i que quan fos alcalde ho canviés. M’ho vaig apuntar al mòbil i li vaig preguntar si em votaria. Em va dir que sí. Està clar que això no passa si no t’han vist a la tele i no et reconeixen, però jo per Sabadell vaig molt tranquil i faig el que em dona la gana.
Això que dius sempre que de gran voldries ser alcalde, ho dius seriosament?
Això ho dic sempre perquè quan em feien entrevistes mai em preguntaven per Sabadell, i la manera que ho fessin era dir que volia ser-ne l’alcalde. Ara sempre em pregunten perquè vull ser alcalde, i sempre responc que soc d’una generació que vam viure amb un polític que es deia Manuel Bustos. Volíem canviar la ciutat però no podíem. D’aquella impotència neix aquesta idea de voler ser alcalde, per canviar algun dia Sabadell
