Poc després de publicar la seva segona novel·la, Foc latent, Lluïsa Forrellad i Miquel reconeixia en una entrevista a El Cultural que, si havia trigat 55 anys entre la seva òpera prima i aquesta era per “la por que té qui ha aconseguit una medalla d’or i tem obtenir només la de plata”. No és per menys: el 1953, amb només 26 anys, l’autora sabadellenca guanyava el prestigiós Premi Nadal per Siempre en capilla, el seu primer llibre.
Al guardó li va seguir l’èxit: els flaixos de les càmeres, les preguntes dels periodistes i el caos de trobar-se convidada a tot arreu al mateix temps. “Després de guanyar el Nadal, la van bombardejar, no la deixaven viure”, recorda el seu amic Francesc Ventura, i afegeix que ella “sempre va ser una dona reservada, fins i tot tímida, però que, un cop entraves al seu cercle de confiança era molt xerraire, no parava”.
Una vida d’art des de l’inici
Lluïsa Forrellad va néixer a una família dedicada al tèxtil, i no va venir al món sola: la seva germana bessona, Francesca, la va acompanyar des d’aleshores. Juntes van començar a estudiar Infermeria –mai van acabar– i van formar part de la fundació del grup de teatre Quadre Escènic de la Puríssima. Allà, les dues germanes van actuar, van dibuixar i van escriure. Dos razones i Regimiento de caza 43 van ser les dues primeres obres d’una Lluïsa Forrellad que s’iniciava en l’art de teixir paraules.
“Les dues bessones es complementaven, ho van fer tota la vida”, comenta Ventura, esbossant l’escena d’una representació de La Ventafocs en què una d’elles desapareixia darrere d’una columna vestida de criada i l’altra entrava immediatament a escena disfressada de princesa, donant la il·lusió d’un canvi instantani.
Va ser Ventura, de fet, un dels responsables de la tornada de Forrellad a la palestra literària. “Ella es va retirar, però no va deixar d’escriure: recordo anar a casa seva, a Bellaterra, i veure a terra una pila de novel·les manuscrites, inèdites”, comenta. Ventura i un grup d’amics van aconseguir contactar amb la Lluïsa i llegir un d’aquests manuscrits. “Recordo que el Joaquim Sala Sanahuja, en llegir-lo, va dir: «a Catalunya no hi ha cap dona que escrigui com aquesta!»”, comenta.
Fruit de la relació entre aquest grup d’entusiastes, la Lluïsa Forrellad va tornar a publicar, el 2006: va ser l’any de Foc latent, i després van arribar Sempre en capella –traducció al català del seu debut, de la qual ella mateixa es va fer càrrec–, Retorn amarg, El primer assalt i L’olor del mal. Totes aquestes obres de la segona etapa les va publicar l’editorial manresana Angle, que va veure de seguida el diamant que trucava a la seva porta. “La Lluïsa només volia escriure –destaca Ventura–, però li resultava impossible posar-se a vendre’s”.
La literatura és com una flama
La de Forrellad és una prosa viva, punyent i bella. Intrigues històriques i drames humans plaguen els seus relats fascinants, plens de detalls, però creats sense Internet. “Tot i que treballava amb ordinador, era una persona de notes: comprava diaris antics a mercats de vell, i prenia constantment apunts de llibres de la biblioteca”, rememora Ventura. A la citada entrevista, l’escriptora reconeixia que durant el hiat entre la seva primera obra i la segona el seu pitjor enemic va ser ella mateixa: “la meva escriptura anàrquica em porta a saltar d’una novel·la a altra, a escriure notes a quaderns, folis perduts, llibretes, 50 pàgines per aquí, 200 per allà...”, confessà.
Fruit d’aquesta impulsivitat, de fet, a casa seva romanen encara una desena de novel·les inèdites esperant publicació, segons comenta Ventura. Mentrestant, però, queda blanc sobre negre el llegat d’una autora perfeccionista, una de les veus catalanes més úniques dels últims temps. Una que només va aspirar –sempre– a la medalla d’or.
