[Per Joaquim Clusa Oriach, economista i regidor del PSUC entre els anys 1979 i 1980]
En aquest article recuperem l’escrit que el Diari de Sabadell va publicar en paper en dos dies: el 30 d’agost i l’1 de setembre del 2018.
Llegeixo en el Diari de Sabadell, d’aquest 22 d’agost, amb la natural estupefacció i indignació, la notícia del robatori de l’escultura del monument a Ramon Torras, al carrer de Sol i Padrís, a prop del Pavelló d’Esports, obra d’Ortega i Salanguera. Un acte incívic que mereix tota la reprovació.
Aquesta trista notícia m’ha fet reviure amb més intensitat un record personal del jove Ramon Torras i Figueras. Malauradament va morir molt jove, amb 21 anys, el 1965, però la meva evocació em porta a uns anys anteriors, quan en Ramon era encara més jove, aleshores ell vorejava els disset i jo els catorze. Era el juliol del 1961, a Blanes.
I ho faig per tres raons. La primera és que ens dona llum sobre un angle del jove esportista, que havia començat a competir l’any anterior, però a partir d’un fet que no té a veure amb l’esport sinó amb el seu capteniment vers el país.
Jo estava a un campamento del Frente de Juventudes (FJ) per a joves sabadellencs, dirigit per José Burgos Gutiérrez, professor de Formación del Espíritu Nacional (FEN) a diverses escoles de la ciutat. En Ramon Torras estava hostatjat al càmping veí del campamento i des de l’altre cantó de la petita tanca de canya de separació els va dir a un grup de nois que estaven a prop: “No us fa vergonya, essent catalans, estar en un campament de la Falange?”, segons la versió que em va arribar poc després.
Ramon Torras i Figueras (primer per l’esquerra) i Jim Redman (tercer per l’esquerra) després d’una carrera, a Mòdena (1963) / DESCONEGUT / CEDIDA
Avui puc dir que aquell capteniment l’honora i que cal recordar-ho. La segona és que sempre he portat dins meu aquell esdeveniment, que no solament va tenir tristos efectes sobre el jove Ramon, sinó que també va alterar la consciència d’un noi encara més jove [jo], que no va presenciar directament els fets, però que va veure de primera mà aquells resultats. Recordo, això sí perfectament, la sortida de Ramon Torras d’una tenda, dita d’intendència, amb el nas sagnant i fent esses cap a la sortida, després d’una pallissa que li van clavar el responsable i un altre mando, molt més grans que ell. I això perquè el van reptar a entrar al campamento, i el valent jove Torras va acceptar-ho.
La tercera raó, que suma les altres dues, és que a través d’aquest record ressonen els anys de plom del franquisme. Aquell sistema que en els anys seixanta, i de manera molt particular a Catalunya, i no diguem a la Ciudad Piloto del Deporte Español, a través del Movimiento va instrumentar l’esport com a bàlsam i alhora com a poció amnèsica, amb Samaranch, Burrull i Monés com a capdavanters, sense desmerèixer amb això el desenvolupament de la pràctica esportiva i de les instal·lacions que s’hi van fer.
No he trobat cap penediment dels actors d’aquella pallissa feixista (i covarda, de dos grans contra un jove), com va ser el meu cas, perquè el mes de gener del 1963, amb 16 anys acabats de fer, ja vaig anar a un curset de català al Club d’Estudiants, ubicat al Cercle Sabadellès. Uns mesos abans havia retornat el carnet de la Organización Juvenil Española (OJE) a Fernando Jiménez, professor de FEN de l’Instituto Laboral Fernando Casablancas i comandament de la Delegación, el responsable màxim de la qual era Juan Macià Mercadé. A Jiménez vaig dir-li, amb por i de forma atabalada, que ho feia perquè allà es menystenia Catalunya i alguna cosa més de la manca de democràcia a Espanya, segurament.
En la decisió de tornar el carnet del Frente de Juventudes (FJ) també hi va influir la tornada d’una excursió de la Conreria on vam coincidir a l’autocar Sagalés de Mollet un grup de Minyons i Guies de Muntanya de l’Acadèmia Catòlica i un grup de la Organización Juvenil Española (OJE) portat per qui era el cap local, en Ramon Rodríguez Zorrilla. Durant el viatge s’intercalaven les cançons d’un grup i un altre. Les de Vell pelegrí, Bring back, El Joan petit com balla, Alhoutte o La vella pixaire, i que jo no havia escoltat mai, van tenir la contrarèplica en La mirada clara y lejos, Para ser conductor de primera, Yo tenia un camarada o Un flecha en un campamento. I sobretot al final quan L’hora del adéus es va contraposar al Prietas las filas. Tristament, vaig entendre als meus 15 anys, potser massa tard, que no era el lloc on havia d’estar.
Si haig de penedir-me d’haver trigat tant a explicar públicament aquests fets, també ho he de fer per no haver estat sensible al neguit que la meva incorporació al FJ va produir al meu pare, antic republicà, empresonat cinc mesos a un camp de concentració el 1939, d’on va sortir amb tuberculosi. Mentre en vaig ser membre, el pare mai no va gosar dir-me res per por a una denúncia del seu propi fill, com em va reconèixer després. La dura repressió dictatorial havia inoculat aquesta mena de pors. Només puc dir que els dos articles que vaig escriure a Choque (sic), la revista del FJ, als meus 15 anys encara resisteixen la lectura perquè defensaven els valors de la igualtat de races i la necessitat de més escoles. I, al llarg dels cinquanta-sis anys posteriors, en els meus actes cívics i polítics he intentat de forma manifesta defensar causes democràtiques i solidàries.
Lamentablement no he vist cap penediment als protagonistes d’aquells fets feixistes, ni cap compensació per haver menystingut la democràcia, Catalunya i el català, com m’esforço a fer jo en aquest article d’avui. Ni a José Burgos Gutiérrez, quan li vaig demanar en una trobada a la Rambla fa uns tres anys, recordant-li els fets de Blanes, ni a Juan Macià Mercadé, qui havia de ser coneixedor del que va passar. I tampoc a Rodríguez, qui el novembre passat –amb Cuixart i Sánchez ja empresonats– publicava al Diari de Sabadell la tranquil·litat que li donava l’aprovació del 155.
Panoràmica de l’alberg de Salardú, on l’any 1961 va produïr-se l’atac feixista / CEDIDA
Un dia de l’agost del 1961, un mes després dels fets de Blanes, molts cotxes francesos amb matrícula del departament de Tolosa de Llenguadoc aparegueren amb les rodes punxades a l’aparcament de l’hotel més important de Salardú. Casualment unes setmanes abans s’havien produït manifestacions antifranquistes a Tolosa. I casualment també, aquells dies l’única organització franquista a Salardú era el Camp Internacional de Treball del FJ, dirigit per Fernando Jiménez, cap, i Rodríguez, subcap. Jo també hi era, aquesta vegada d’acampat ras, però aprofitant-me, amb gaudi, dels avantatges d’estada i menjar barats, amb una edat per sota de la reglamentada de 16. En una festa de diumenge al Camp, on es convidava la gent del poble i turistes, Jiménez i Rodríguez ens van demanar als acampats que diguéssim que no havíem tingut res a veure amb la punxada de rodes. Deixo la deducció al lector, perquè jo ja la vaig fer aleshores. Aquests fets també els havia callat fins ara.
Estic segur que en Ramon Torras avui estaria il·lusionat, com jo, pel que hem fet durant tants anys i seguim fent per treure’ns la vergonya dels anys de dictadura franquista i assolir un estat propi a Catalunya, per vies pacífiques i democràtiques, i després de 40 anys, amb el miratge de la Constitución que ens deixa l’oprobi de presos i exiliats polítics.
I Ramon, encara un afegitó a més a més: “les – motos – seran – sempre – nostres”, com en Márquez, en Pedrosa, i molts altres catalans ens regalen sovint.
(*) [email protected], www.clusa-oriach.cat
