[P. J. Armengou, Aleix Pujadas i Miquel Àngel Luque]
Han passat quinze anys i el Cas Bemba segueix present de moltes maneres a Sabadell. I no només perquè la sentència judicial sigui recent (el passat febrer). També perquè els efectes d’aquella nit del 27 de setembre del 2003 encara ressonen amb força en la vida i els records dels seus protagonistes. Hem parlat amb tres testimonis directes dels fets i aquestes són les seves experiències.
“Es van inventar tota una pel·lícula sobre mi”
Aquella nit del 2003, Jaume Grau celebrava 18 anys. Va decidir anar amb uns amics al Bar Bemba, atret per la promesa d’una bona nit de festa; era l’última vegada que el local obria les seves portes. De camí, alguns amics li van fer broma: “Ara ja ets major d’edat! Pots anar a presó!”. Una frase innocent, mil cops repetida en aniversaris de 18 anys, que en aquest cas va apropar-se perillosament a la realitat.
Grau es trobava al local quan el propietari va demanar a la gent que marxés. Dos policies locals s’havien personat al bar per demanar acabar la festa, ja que l’hora límit havia passat. Ell va decidir marxar, però d’altres van seguir amb la festa al carrer. “Quan estàvem anant cap a un altre bar, van aparèixer uns policies perseguint un noi en bicicleta. El van tirar a terra i el van detenir. Quan els vaig cridar que el deixessin en pau, un agent va dir ‘a éste también’. I em van portar a comissaria”, recorda.
“Em van detenir amb l’excusa d’haver insultat la policia, cosa que vaig fer perquè estava nerviós per l’agressió que havien fet al noi de la bicicleta, que no havia fet res. Però després es van inventar tota una pel·lícula de Hollywood. Deien que havia llançat pedres, que havia llançat una bicicleta contra la policia… Tot fals”. En aquell moment, Grau no sabia que al Bemba hi havien aparegut l’alcalde Manuel Bustos i els regidors Paco Bustos i Josep Ayuso al capdavant d’un escamot de la recentment creada unitat d’antiavalots de la Policia Municipal. De fet, ell no es va assabentar del que havia passat al Bemba fins que va arribar a la comissaria.
Ara se sap que va ser el mateix Bustos qui va ordenar carregar contra la trentena de joves que encara estaven a la zona “en actitud festiva”, segons la sentència judicial, que descriu l’acció policial com a “desproporcionada” i “innecessària”. En qualitat de testimoni, l’exintendent de la Policia Municipal de Sabadell, Jordi Roviralta, va explicar al judici que va ell va desaconsellar intervenir perquè els joves no eren violents i la situació estava controlada. Malgrat això, ha reconegut que l’alcalde Manuel Bustos va sol·licitar personalment la presència de la Unitat d’Intervenció Ràpida. A la sentència es constata que “l’alcalde tenia el desig de provar el funcionament” de la patrulla antiavalots.
Imatge de les identificacions practicades per la policia al bar Sorginak, on deien que s’havien amagat els joves que havien fugit de les càrregues al Bemba / ORIOL DURAN / CEDIDA
“Arran del ‘Bemba’ sí que ens vam polititzar”
El 2003, Manuel Quesada tenia 18 anys. Ell va ser un dels onze detinguts i posteriorment absolts en el cas Bemba. Aquell dia estava al bar celebrant l’aniversari del Jaume Grau, també detingut i absolt. “El bar estava pleníssim”, recorda Quesada. Quan la policia va ordenar que marxessin, diu Quesada, va dirigir-se cap al bar Sorginak per seguir la festa. Una hora després dels fets, els antiavalots van entrar al bar “a sang i foc, donant cops a tothom i disparant una pilota de goma”, explica el jove, que afegeix que els agents “van fer un passadís i ens anaven traient un a un a cops de porra”. Els agents consideraven que algunes de les persones que hi havia al Bemba durant els aldarulls, s’havien amagat al Sorginak.
Segons va declarar al judici Aitor Corrales, l’amo del bar, la policia va entrar al seu local “en tromba carregant a cop de porra i la gent l’únic que feia era cubrir-se”. Corrales va explicar també que els agents van detenir sense criteri, arrestant fins i tot a clients habituals del bar que portaven hores a l’interior del local. La sentència considera provat que, després que la policia demanés a Corrales fer sortir els clients del local, i mentre aquests estaven marxant-ne, “diversos agents van entrar igualment en el bar de forma sorpresiva i, fent un ús de la força major de la mínima imprescindible, van anar traient a tota la gent que estava al seu interior”. Entre els que hi havia i van ser detinguts: Manuel Quesada, Joan Rodriguez, Enric Fornos, Samuel Requena i Oleguer Presas, llavors jugador del Futbol Club Barcelona.
Quesada tenia en aquells moments 18 anys, i malgrat que tenia la seva ideologia d’esquerres, mai s’havia significat. “Arran d’això sí que ens vam polititzar a poc a poc”, admet. En aquell temps, el Bemba reunia molts crítics amb el govern municipal, fet pel qual entén que l’alcalde Bustos – que tenia majoria absoluta i cap oposició- pretenia “alliçonar” aquella joventut. Un dels motius per creure-ho és que “les detencions van ser completament arbitràries”. “Tampoc és casualitat que el judici se celebrés just quan el PSC estava ja fora de l’Ajuntament”, apunta Quesada, que reconeix que han passat “14 anys amb l’espasa de Damocles a sobre”.
L’actuació policial va generar moltes crítiques. A la foto, manifestació en favor dels acusats el 3 d’octubre del 2003 / ORIOL DURAN / CEDIDA
“El Bemba va ser l’inici de la fi del bustisme”
L’escriptor Roc Casagran també era al Bemba aquella nit. “Me’n vaig anar a dormir poc després que arribés la Policia Municipal. Recordo que primer va arribar una parella de la Policia Municipal, van començar a parlar amb algú, hi havia gent que els increpava, i al cap de no gaire recordo arribar a l’estació de la Renfe que van arribar molta policia i, al capdavant, alguns regidors de l’ajuntament del Bustos capitanejant una operació a les tres de la matinada. Una qüestió que no toca gaire“, explica.
Casagran recorda el ‘Bemba’ com un bar on part de la clientela eren joves de l’esquerra alternativa de la ciutat, però no com un bar polític. “Era simplement un punt de trobada com a lloc de diversió de gent que estava en moviments socials de Sabadell”. Considera que, llavors, la policia i el govern local, “d’un problema petit en van fer un de molt gran, perquè era un problema simplement de soroll, que era un problema menor, però que es va convertir en un problema polític. Sobretot perquè després es va anar descobrint que s’havien utilitzat bales de goma, que hi havia hagut càrregues molt bèsties, que les detencions havien estat a dit, hi havia hagut persecucions a tot el Centre…”
En aquells moments, els moviments socials ja estaven en el punt de mira de Bustos. Portava a l’alcaldia des del 1999, però el 2003 havia revalidat el càrrec per majoria absoluta i amb la majoria del ple donant-li suport. Va ser amb el Bemba, diu Casagran, que va sortir a la llum el que després es diria ‘Estil Bustos’. “Eren unes actituds del ‘o estàs amb mi o contra mi’. I si estàs ‘contra mi’ no només no t’afavoreixo sinó que et poso totes les pegues del món”, explica l’escriptor, “tinc la sensació que el Bemba va ser l’inici de la fi del bustisme. Encara va durar molts anys més, allò va aconseguir que entitats que fins aleshores no havien cooperat ho féssin. La manifestació que hi va haver al Centre va ser multitudinària, es van trencar pactes de govern… Per això és l’inici de la fi de l’hegemonia bustista”
L’exalcalde Manuel Bustos, en una imatge d’arxiu, sortint dels jutjats on s’instrueix el ‘Cas Mercuri’ / LLUÍS FRANCO
