[Per Albert Solé, periodista i director del D.S.]
Arriba un dia en què els fills comencen a fer-te preguntes complicades. Quan es fan grans i comencen a raonar per si sols, els seus curts coneixements els provoquen uns buits que necessiten omplir per entendre el món que els envolta. I llavors és quan arriben les preguntes que els pares més temem; o bé perquè no en tenim la resposta, o bé perquè la resposta potser no és l’adequada per a un fill d’aquella edat.
I els nens i nenes que ronden els 9-10 anys ja no es conformen amb la resposta senzilla per sortir del pas, són més exigents. Educar els fills també passa per aquí: no tractar-los sempre com a nens petits, explicar-los les coses tal com són, amb un llenguatge entenedor, però no amb metàfores absurdes ni blanquejant la realitat com si fos una pel·lícula de Disney.
Un dels primers dies que em va tocar fer de pare amb majúscules va ser arran dels atemptats del 17 d’agost del 2017 a les Rambles. No va ser fàcil explicar perquè uns nois nascuts aquí van fer el que van fer.
El segon dia complicat va ser l’1 d’octubre de l’any passat. Aquí es van barrejar dos temes difícils de gestionar. Per una banda, l’explicació en si de les càrregues policials, i per l’altra, els motius polítics que hi ha al darrere. És obvi que segons com pensin els pares políticament, el que va fer la Policia Nacional i la Guàrdia Civil aquell 1-O va ser totalment injustificable, o bé van actuar tal com els va demanar un jutge perquè a les escoles catalanes s’estava cometent un acte il·legal. Jo als meus fills els explico la vida com és segons com pensem a casa, lògicament, però intento inculcar-los un cert esperit crític. No els dic que el que pensem la meva dona i jo és correcte al 100% i el que pensa diferent s’equivoca, sinó que hi ha diferents maneres de veure les coses, però que els pares pensen així. I sovint no és fàcil mantenir aquest criteri quan et pregunten: “Papa, per què el Raül [Romeva] està a la presó? Ha robat?”.
Però també hi ha un altre tipus de preguntes difícils que s’han d’afrontar tard o d’hora: les sexuals. Aquest cas em va passar aquesta setmana, però de manera indirecta. Al meu fill gran li agrada Queen i a l’escola va fer un treball sobre Freddie Mercury. En el treball va explicar que va morir amb 45 anys perquè tenia la sida, però llavors no em va preguntar res sobre aquesta malaltia. Fa uns dies el vaig portar a veure la pel·lícula Bohemian Rapsody, on es veuen les festes desenfrenades que Mercury organitzava. Quan vam sortir del cinema em va preguntar: “El Freddie va agafar la sida perquè fumava molt?”. Vaig dubtar si deixar que s’ho pensés o no, però vaig triar el camí complicat i li vaig explicar exactament com es va infectar el líder de Queen. Només té 9 anys, però ha de saber que la vida no és un conte de fades.
