Opinió

Banys de bosc

Dues persones passegen per Can Deu / Óscar Espinosa

[Per Elisenda Rovira, periodista] 

‘Bany de bosc, la tradició budista convertida en teràpia que beneficia la teva salut’. Una amiga em passa aquest titular, sorneguera, i a simple vista me n’irrita el possessiu, innecessari i egoista: només beneficia la “teva” de salut? Si el veí fa un bany de bosc, no li farà el mateix –suposat– efecte? (El súmmum dels possessius, tan omnipresents com majoritàriament sobrers, el vaig veure en una pancarta publicitària a la plaça Espanya: “Fes el teu testament solidari”, deia, no fos cas que se t’acudís de fer el testament d’algú altre…).

En fi, avui no volia parlar de llengua, sinó d’una altra cosa que percebo també cada cop més artificiosa, finalista i poc genuïna: la manera d’acostar-nos al bosc. Segueixo amb els “banys de bosc” al cap i trobo una notícia que diu que són “l’última tendència contra l’estrès”. Segons un informe fet per una important asseguradora, teòricament basat en estudis científics –i, com tants d’altres, fet perquè els mitjans de comunicació parlin de la companyia que hi ha al darrere–, una solució a l’estrès és aquesta teràpia japonesa que consisteix a “submergir-se” en el bosc. I, és clar, ja hi ha “guies” que organitzen “teràpies” per a empreses, per fomentar el relaxament i les bones relacions entre treballadors a força de mirar arbres i sentir ocellets.

S’inventen noms nous –o s’importen d’alguna tradició que, sobretot, soni una mica exòtica i transcendent– per explotar econòmicament el fet de passejar pel bosc i observar la natura, una cosa que en principi la gent sabem fer de manera innata i un dels pocs plaers gratuïts i lliures que queden a disposició de la majoria de la població. En un país de cultura excursionista, anar a caminar –a la muntanya, al bosc, pels camps, a la natura; sigui amb la família, amb la veïna, amb el gos o amb els companys del cau o de l’esplai– fa que, sense adonar-te’n, coneguis de mica en mica el territori, distingeixis el pas de les estacions i, si més no, trobis una mica de pau per a un mateix. Això dels “banys de bosc” em sembla una martingala consumista que ens avisa d’una deriva perillosa: concebre l’entorn, el paisatge, allò que no és urbà, com un espai a comercialitzar, com un decorat a preservar o com una mina per extreure’n recursos, això sí, no materials: teràpies, activitats o, la paraula de moda: experiències.

Anar a un bosc tranquil sense portar auriculars amb música, sinó sentint els ocells i el vent, sense un rellotge que compti a quina velocitat corres, simplement passejant, deu ser passat de moda per massa senzill, difícil de quantificar i poc productiu. Davant d’això, és un plaer llegir els apunts de la primera persona que als Estats Units va publicar un assaig sobre la natura, basat en les seves pròpies observacions en llargs passejos per l’entorn de casa seva. Anterior a Henry David Thoreau, considerat el pare del gènere, es deia Susan Fenimore Cooper i seria universalment famosa si no fos que era una dona. Diario rural. Apuntes de una naturalista (Pepitas ed., 2018) és un llibre escrit a la Nova Anglaterra del segle XIX, al lloc que avui són les rodalies de la ciutat de Nova York i llavors era un paradís de llacs glaçats, aus migratòries i flors autòctones.

En dies de fred que costa sortir de casa, val la pena passejar només per aquesta “brillantor virtuosa” de què parla Cooper: “Després d’enfrontar-se al fred amb valentia, un s’emporta a casa una mena de brillantor virtuosa impossible d’aconseguir si es queda acoquinat davant de la llar de foc. Amb això passa igual que amb altres assumptes de més importància: l’esforç té recompensa”.

Comentaris

Diari de Sabadell, el diari de sempre, al servei dels sabadellencs i vallesans.

Telèfon Redacció: 937 275 545 sabadell@diaridesabadell.com

Telèfon Publicitat: 937 275 545 publicitat@diaridesabadell.com

Les Valls, 10, 2a planta 08201 – Sabadell

Copyright © 2018 Diari de Sabadell | Novapress Edicions S.L.

To Top