No fa tant, quan els londinencs volien dir que una cosa era impossible, la comparaven amb un cigne negre: des dels temps dels romans, els occidentals estàvem convençuts que tots els cignes eren blancs. Per això, quan un explorador holandès en va trobar de negres a Austràlia el 1697, el món va trontollar. Si allò que es creia impossible existeix de debò, què passa amb tota la resta?
Temps després, l’assagista Nassim Nicholas Taleb va agafar aquesta anècdota per descriure un entorn en constant canvi, i ara el filòsof sabadellenc Jordi Grané la recupera al títol del seu nou llibre, Los patitos feos y los cisnes negros, escrit juntament amb la pedagoga Anna Forés. Amb aquesta obra, el tàndem d’autors torna a explorar un tema que ja van abordar fa 12 anys, a l’assaig La Resiliencia. Crecer desde la adversidad.
A més d’escriptor i filòsof, Grané també participa en la vida política -es presenta a les eleccions com a número 3 de Guanyem Sabadell– i a l’esportiva, ja que presideix el club de futbol C.E. Mercantil. Ahir al vespre va presentar el llibre a la biblioteca Vapor Badia.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ànecs lletjos i cignes negres… el títol és una mica críptic, oi?
Fa referència a dues metàfores clàssiques: Taleb usa els cignes negres per definir el nostre món actual -canviant, líquid-, i Boris Cyrulnik agafa el conte de l’aneguet lleig per parlar de superar l’adversitat. Al nostre llibre partim d’aquestes dues premisses per desenvolupar un nou concepte: la resiliència generativa.
Què significa?
Fa dotze anys parlàvem de la resiliència en sentit clàssic: vèncer l’adversitat, sortir d’una crisi amb més força que abans… però ens vam plantejar “i si traiem els conceptes deficitaris d’aquesta definició?”. “Es pot ser resilient sense crisi, ni adversitat?”, ens preguntàvem, i la resposta que oferim és la llum a un món d’ombres.
El nostre?
Exacte: avui l’única certesa és la incertesa, en tots els àmbits. Ja no podem planificar ni predir, així que hem de viure improvisant… però això no és dolent! Davant la rigidesa d’una orquestra clàssica, hem d’aprendre del jazz: hem d’improvisar sobre una estructura sòlida, i això és resiliar de forma generativa, amb imaginació i creativitat.
Jordi Grané sosté el seu darrer llibre, ‘Los patitos feos y los cisnes negros’ / LLUÍS FRANCO
Posi’m un exemple.
Els cartells per incentivar la gent a utilitzar les escales tradicionals al metro en comptes de les mecàniques no serveixen, però a Estocolm han transformat unes en un piano que sona quan els vianants el travessen. Això és filosofia de l’empenta, és imaginació generativa: veure una situació i reaccionar creant el futur.
Es pot aprendre a ser resilient?
I tant! “Resiliente, no hay resiliencia: se hace resiliente al resiliar”, diem al llibre, parafrasejant al Machado. Entenem la resiliència com una virtut, en sentit aristotèlic: és un hàbit, s’aprèn a força de repetir-ho dia rere dia. S’aprèn improvisant, reaccionant… Això és també el resultat dels darrers avenços en neurociència.
En quin sentit?
Tothom tenia por a la neurociència, perquè pensàvem que entendre el cervell ens faria tornar a un món determinista i tancat, però ha estat el contrari: la neurociència ha vingut a reafirmar la llibertat humana. S’ha descobert que el cervell és increïblement plàstic durant tota la vida, i que ni la genètica ni la societat ens determinen… tot i que sí que ens condicionen, és clar.
Per últim, com conjuga totes les seves facetes?
Em considero un home renaixentista: a la nostra societat hiperespecialitzada hem de reivindicar aquesta figura!
