[Per Maria Salut Renom Llonch, Professora d’ESO i Batxillerat]
Imatge d’arxiu d’una classe de secundària a Sabadell / LLUÍS FRANCO
“Salut, avui estàs cansada, oi?” Em pregunta una alumna amb una veu dolça. “Sí, estic molt cansada, gràcies. Cap al final del trimestre ho estem tots, oi? Ha estat un trimestre llarg, i, per sort, la setmana vinent podrem descansar”, li contesto jo.
Sense dir res, només amb el to de veu i la meva mirada, aquesta noia ja ha percebut el meu estat. Reconec que m’agrada que ens puguem expressar sense paraules. La comunicació és essencial en les nostres vides personals i professionals i, com tots sabem, qualsevol interacció que tenim amb algú, per petita que sigui, comunica. Una paraula pot captivar o rebutjar; un somriure pot ser sincer o cínic; una mirada pot seduir o rebutjar.
Sempre he pensat que l’art de la comunicació hauria de ser més present en el currículum escolar, atès que és un dels aspectes estratègics per aprendre a conviure amb els altres. De fet, tots som aprenents d’aquest art al llarg de la vida.
Jo tinc la sort de conviure amb adolescents, i és un excel·lent espai per aprendre’n. A més, soc mare d’una filla preadolescent. Més camps de proves. A vegades me’n surto i moltes d’altres no, però miro de persistir en aquest aprenentatge perquè els resultats que puc obtenir són molt gratificants per a ells i per a mi.
En l’adolescència, els adults quedem al marge, i els amics passen a ser els referents, però per difícil que sigui, val la pena intentar crear un clima de confiança entre professor i alumnat i pares i fills, perquè es pugui generar aquest intercanvi d’una manera espontània. És un moment complex, i una bona comunicació ens pot ajudar a passar-lo amb més tranquil·litat i confiança. Una comunicació que parli des del cor, de les emocions, i no només de les coses que passen o deixen de passar, o del que fan els altres o deixen de fer. I els adults, a vegades, no els escoltem o els escoltem sense posar-hi atenció o no trobem ni el moment ni l’espai oportú. Sovint volem que ens expliquin, però nosaltres no comentem res de les nostres vides. I els adolescents necessiten que els escoltem i han de sentir que ens aturem i els dediquem temps per estar amb ells. I també que compartim les nostres experiències, anècdotes, rialles i desencerts.
No hi ha una recepta única per establir una comunicació equilibrada emocionalment amb els adolescents, però hi ha uns quants ingredients que faciliten aquesta connexió. D’alguns ja n’he parlat: dedicar-los temps, observar molt, estar atents… També és important trobar les paraules adequades per a cada situació. Evitar actituds que propicien el trencament de la comunicació, com l’excés d’exigència o els judicis gratuïts. Podem expressar els nostres dubtes però deixant un marge de confiança. Saber que sovint ens busquen perquè els escoltem, però no perquè els resolguem els seus problemes. Reconèixer tant les seves virtuts com exigir que es treballin les seves mancances. Ser conscients que, sovint, com menys preguntis, més t’expliquen, perquè en el fons en tenen necessitat. I saber reconèixer quan som nosaltres els que ens hem equivocat.
Saber escoltar és una virtut. Saber-se escoltat és reconfortant i genera calma, aquella que tant necessiten els adolescents, aquella que tant necessitem nosaltres.
Com diu Anthony de Mello:
“Hauríem fet un gran pas si, primer que res, parléssim menys i escoltéssim més…
…ens abstinguéssim de pretendre saber per endavant de què està parlant l’altre…
…no reaccionéssim en funció del que suposem que l’altre ha dit…
…ni donéssim la nostra pròpia interpretació a les paraules de l’altre”.
