LEO TORRECILLA

Tots arrosseguem una creu

[Per Leo Torrecilla, empresari i economista]

les portes de Setmana Santa ens trobem davant una nova oportunitat. Per a molts la religió s’ha convertit en una amenaça més que no pas una oportunitat, però també per a aquests caldria repensar la situació i oferir-los una bona dosi d’amor i saviesa, de pau i acompanyament en la formació cristiana. L’obvietat dels infinits errors comesos per persones religioses no hauria de tapar l’immens valor que pot aportar a cadascú en particular, i a la societat en general.

En el darrer sopar solidari de Càritas Diocesana, el bisbe de la nostra diòcesi, Josep Àngel Saiz Meneses, ens recordava que hem de tenir un estil propi, de senzillesa i sobrietat, perquè el valor d’una organització com Càritas recau en les persones que la formen. També que calen més iniciatives altruistes d’ajuda als desconeguts i desafavorits de la nostra societat. Sempre és bo recordar que totes les aportacions són necessàries i que tenim exemples a seguir dins l’església molt senzilles i molt potents, com és la regla de l’orde benedictí, l’esperit de la qual es resumeix en pax, ora et labora (pau, resa i treballa).

El mateix dia ens recordava també l’escrit sobre les minories creatives, que explica com les civilitzacions neixen, creixen i moren, sigui per invasions internes o externes, però a vegades una minoria reneix i es regenera, i dona lloc a una nova civilització. En aquest sentit, les persones que tenim sort i no hem de llevar-nos cada dia pensant a aconseguir alguna cosa per menjar som persones cridades a fer comunitat, a teixir una xarxa de complicitats, per millorar el nostre entorn i per garantir seguretat als més necessitats.

A la lectura de la missa de Diumenge de Rams, es llegeix que Déu donà al seu fill una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Lectura que s’escau per repensar la relació dels pares amb els fills, que sovint no tractem amb la calidesa que caldria, ni explicant-nos amb l’empatia necessària, que faria fluir el missatge fins al receptor de manera correcta. Sovint els fills ens responen diferent de com nosaltres esperem, cosa que no vol dir que no pensin, sinó que es produeix una diferència entre allò que desitgem i allò que obtenim. Per això cal ensenyar adaptant la nostra mirada a la seva, preguntant-nos per què diuen el que diuen, i per què fan el que fan, i si no assolim l’objectiu de comunicar quelcom, potser és que el mètode falla, sense culpar-ne l’altre. A vegades no aprofitem l’ensenyament que podem rebre dels nostres fills, que no deixen de ser, en certa manera, un mirall del que nosaltres som. I si no els estem educant prou bé potser és perquè nosaltres no estem prou educats. Si nosaltres estem ben formats i segurs dels nostres valors, aleshores podem ajudar els fills a sentir-se acompanyats en el camí que mai s’acaba de l’aprenentatge vital. Com menys etiquetes posem, com més ànims i empenta donem a un fill, més lluny arribarà.

El conegut estudi Grant de Harvard va descobrir que una de les millors maneres de garantir l’èxit professional d’un fill era que de petit se li faci fer feines domèstiques. Participant en treballs desagradables com escombrar o netejar li transmetem valors positius, consciència de col·laboració i una mentalitat més positiva. No sabem com serà el futur, però si confiem en les persones que dediquen temps i recursos al voluntariat i a organitzacions implicades, segur que creixen els motius per a l’esperança.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top