Sant Jordi és un dia per crear literatura. Per això, des del D.S. hem demanat a quatre autors sabadellencs que escriguin un conte a partir d’una mateixa frase, una versió de l’inici d’A sang freda, de Truman Capote. Aquesta és la història del Plàcid Garcia-Planas.
/ IL·LUSTRACIÓ: GUILLERMO ALTARRIBA
El poble de Sabadell es troba les elevades planícies de blat de l’oest del Vallès, una zona solitària que alguns habitants de la comarca anomenen allà. Això és el que un testimoni de Palau-solità i Plegamans ens ha assegurat que deia el seu avi. El pare de la seva mare li va explicar que, temps enrere, allà era un espai ple de fàbriques i cases on teixien i creixien i exportaven els seus draps a Viena i Milà, i que fins i tot van començar a donar noms propis a les coses. De la regalèssia en deien estre… estrep, creu que li va dir, i del fuet, patadó, o alguna cosa així. El testimoni no ho recorda bé.
Un segon testimoni, de Ripollet, ens dona una dada estranya i interessant. Segons havia sentit dir a la seva tieta àvia, els d’allà s’anaven fabricant una manera de ser i de fotre-se’n del món molt pròpia. Tan pròpia que feia l’efecte que l’únic que volien era no assemblar-se a cap altre lloc. Com si tinguessin l’obsessió de no ser iguals a la resta del Vallès, com si anessin acumulant identitat a banda per, arribat el dia, tenir prou pes per desprendre’s de la terra.
El tercer testimoni, net d’un constructor de Rubí, aporta els inquietants records del seu avi, traspassat fa uns anys: els d’allà, un cop ja tenien emmagatzemada prou personalitat van començar, de mica en mica, a devorar-se a si mateixos, a enderrocar les seves fàbriques i cases, enfilant les més boniques. Tot, amb un profund i inexplicable delit. Com si, efectivament, el sentit de la seva aparició com a lloc en el món fos desaparèixer.
No satisfets amb devorar les seves fàbriques i el seu passat, els d’allà, davant l’astorament dels habitants del Vallès, van començar a menjar-se les seves pròpies paraules. Això ens ho confirma un quart testimoni, de Sant Cugat: el seu pare, de jovenet, va veure amb els seus ulls com, en una parada d’autobús, un noi d’allà va començar a mossegar la samarreta que portava fins a cruspir-se-la: a la samarreta hi posava petador.
Ara som a l’entrada de la planícia. No hi ha res. Del gran rètol que la Diputació va posar fa noranta anys amb les lletres “Benvinguts a Allà” només queda l’accent obert trencat a terra. I una etiqueta quasi esborrada pel temps amb un tros de corda enganxada. Hi posa: “Fuet Casa Tarradellas”. L’única conclusió racional a la qual podem arribar és que el poble de Sabadell es trobava antigament a les elevades planícies de blat de l’oest del Vallès, una zona solitària que els habitants del Vallès ja no anomenen de cap manera.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Plàcid Garcia-Planas (1962) és periodista. Reporter de la secció d’internacional de La Vanguardia des del 1988, ha estat enviat a diferents fronts, com el dels Balcans i el del Pròxim Orient. Ha informat des de l’Afganistan, i ha estat un dels pocs europeus que ha aconseguit entrar a Kandahar, la ciutat emblemàtica dels talibans. Fins a començaments d’any dirigia el Memorial Democràtic, i ha publicat llibres com Jazz en el despacho de Hitler, Como un ángel sin permiso o «Tumulto»: Meditacions sobre l’octubre català.
