ALBERT SOLÉ BONAMUSA

Fer cua per comprar un llibre

[Per Albert Solé Bonamusa, periodista i director del D.S.]

A Catalunya ens agrada fer cua, en general. Recordo un monòleg de l’Andreu Buenfuente al Sense Títol de TV3 que explicava que als catalans quan veiem una cua demanem tanda, i després preguntem de què és la cua. Som pacients, ordenats i ens indignen els llestos que fent-se els longuis intenten saltar-se-la. I fem cua per a moltes coses diferents. Ara la tecnologia ens ha permès deixar de fer algunes cues típiques, com les de comprar entrades per a concerts i altres esdeveniments. Ara per això fem cues virtuals. Però seguim fent cua per comprar la mona el dilluns de Pasqua, per comprar el pollastre a l’ast el diumenge o per pujar al Dragon Khan. Però només hi ha un dia a l’any que fem cua per comprar un llibre, i ho fem contents.

Cada 23 d’abril, en especial a la tarda, comprar un llibre implica a una dosi de paciència especial, però ningú es queixa. Aquell mateix llibre l’hauríem pogut comprar el 22 d’abril o el 24, però ens agrada fer-ho el 23, i fer cua per pagar, que som catalans.

Dimarts vaig anar a passejar i badar com vam fer la majoria de sabadellencs –si dimarts a les 18.30 h no hi havia tot Sabadell al Passeig, poc li faltava–. Volia un llibre concret que a les parades del carrer no tenien perquè se’ls havia acabat. Vaig entrar a la Llar del Llibre del carrer Sant Antoni i el primer impacte va ser la calor. La calor que provoca la concentració humana. Una gentada de por. Però em vaig armar de valor i vaig entrar-hi. Volia aquell llibre, i el volia per Sant Jordi, com mana la tradició.

Primera inconvenient: on està aquell llibre? Miro pel meu compte esquivant la gent com puc. No el veig. Em fixo en les categories dels llibres a les prestatgeries atapeïdes –novel·la històrica, assaig…– però no me’n surto. He de buscar ajuda. Busco un treballador de la Llar del Llibre que no estigui cobrant. Missió impossible. En localitzo un, però té cua de gent al darrere que necessita ajuda com jo. Ho torno a intentar jo sol. Miro a dreta, esquerra, davant… i bingo! El trobo. Ja ets meu. I ara a pagar.

Hi ha dues zones de caixa per cobrar. En trio una i busco el final de la cua. És vostè l’últim? No. Vostè? No. Més enrere. Vostè és l’últim? Sí. Des d’on soc veig la caixa molt lluny, però bé, soc català i és Sant Jordi! Què carai! Avanço molt a poc a poc i aprofito per llegir la contraportada del llibre on explica de què va, i la solapa per conèixer millor l’autor. Després de 10 minuts he avançat la meitat del recorregut fins a la caixa i rebo un missatge de la meva dona. No troba el llibre que em vol comprar i em demana que l’agafi jo. Però clar, per trobar-lo hauria de sortir de la cua i buscar-lo… No és una opció. El compraré demà, que també venen llibres, diuen.

Comentaris
To Top