És la tercera vegada que intento votar per correu, i avui he sabut que ara tampoc podré. El primer cop vivia a Madrid i volia votar a les autonòmiques catalanes de l’any 2006, on seguia empadronat; el segon intent va ser a les generals anteriors, des de Nova York. I avui ja sé que no podré votar el 28 d’abril: l’oficina de Correus que em correspon, després d’anar-hi quatre vegades a demanar les butlletes, em confirmen que en el cas que m’arribin –en termini ampliat a última hora, fora del termini inicial– ja no m’hi trobaran. No crec en la mala sort ni tampoc en les conspiracions: sempre són molt més probables la incompetència i la desídia interessada.
A Correus em diuen que és culpa de la Junta Electoral Central (JEC). Després d’insistir una mica resulta que tampoc el carter ha fet bé la seva feina, per no haver-me deixat el comprovant a casa perquè anés a buscar les butlletes jo mateix. Sigui com sigui, com passa a cada convocatòria electoral, l’Estat no ha garantit que tots i cadascun dels quasi milió i mig de ciutadans que hem sol·licitat el vot per correu puguem votar efectivament.
Les del 28 d’abril són unes eleccions especials, potser les més determinants dels últims 30 anys. Després de suportar amb indolència els polítics més mediocres, frívols i irresponsables que hem patit en democràcia, després de resistir fins a quasi cinc minuts seguits l’últim debat (més de 5 minuts fa mal d’estómac), exigeixo exercir el meu dret a vot amb completa normalitat democràtica. Almenys això: és l’únic que ens salva a les persones civilitzades de resoldre les diferències a cops de puny.
Dues qüestions per reflexionar sobre el país on vivim: si la JEC dediqués tanta energia i recursos a garantir el vot per correu com als llaços grocs, hauria pogut votar? I, finalment, a un Estat que elecció rere elecció tracta el vot per correu (quasi 1,5 milions de votants!) amb aquesta insuportable desídia, què li deuen importar els 2 milions de vots independentistes?
