[Per Laura Rosel, periodista]
A finals de maig del 1883, és a dir ara fa 136 anys, Sabadell va viure una revolta obrera històrica que va situar la ciutat en el mapa de l’obrerisme de l’època: la Vaga de les Set Setmanes. Una protesta inèdita, en què els treballadors de les fàbriques tèxtils que esquitxaven tot Sabadell demanaven treballar 10 hores al dia i no 14 com feien fins aleshores, amb el mateix salari. No se’n van sortir, tot i que va ser un pols ferotge entre els obrers i els propietaris. D’aquella acció, va sorgir una figura que acabaria esdevenint decisiva en l’anarcosindicalisme i sobretot en l’incipient moviment feminista català. Teresa Claramunt i Creus. El seu és un cas excepcional, perquè malgrat tenir un origen obrer (va començar a treballar en una fàbrica als deu anys) es va acabar convertint en un referent per al sindicalisme, en una de les primeres espases de l’anarquisme de l’època.
Teresa Claramunt / CEDIDA
Després de la Vaga de les Set Setmanes, la Teresa cada cop es va fer més present en activitats, assemblees, protestes i mítings del moviment anarquista sabadellenc. Aviat la van començar a reclamar de Barcelona perquè hi fes discursos. També va viatjar a Xàtiva i Alcoi. Aviat, també, es va convertir en una cara coneguda per a la policia. El currículum de detencions, judicis i estades a la presó no té fi, però de tots els cops que la policia la va detenir i que la justícia la va processar, n’hi ha un que va ser decisiu: el Procés de Montjuïc del 1896.
El govern va voler aplicar un càstig exemplar als moviments anarquistes que feia temps que encadenaven bombes, accions violentes i petites revoltes. Van detenir centenars de militants de moviments obrers i anarquistes acusats de terrorisme, van tancar espais de trobada d’obrers, escoles laiques, revistes i diaris. Una macrocausa contra l’anarquisme que va culminar en un consell de guerra a porta tancada, vuit condemnes a mort, una setantena de penes de presó i desenes d’absolucions. La sentència va posar el punt final a mesos de tortura i patiment en cel·les i calabossos lamentables, d’on Teresa Claramunt va sortir amb seqüeles físiques per a la resta de la seva vida.
La Teresa va sobreviure al Procés de Montjuïc, com després ho va fer a l’exili, a la Vaga General del 1901, a la Setmana Tràgica i a la Dictadura de Primo de Rivera, però no a la malaltia. Va morir als 69 anys, el 1931, a les portes de la proclamació de la Segona República.
Una de les persones que més ha contribuït a reivindicar-ne el llegat ha estat la doctora en Història Laura Vicente. Defensa que Claramunt estava en contra de la violència i que si alguna cosa la defineix és la consciència de classe i l’activisme radical. Alguns partits polítics actuals s’hi van referir com a “terrorista” quan als anys 90 un grup de pares i mares van decidir batejar amb el nom de Teresa Claramunt la nova escola del barri. La incultura no té fi. Teresa Claramunt va dedicar la seva vida a la reivindicació obrera, al sindicalisme, i la lluita anarquista. També a promoure espais i accions feministes. Aleshores, per què encara hem de reivindicar el nom de Teresa Claramunt? Per què no la destaquen els llibres d’Història ni és una icona de cap partit o moviment polític? Res de nou. Les dones, també en les ideologies més d’esquerres, han estat silenciades i menystingudes fins fa ben poc.
Teresa Claramunt m’ha vingut al cap mentre escoltava un barceloní recitar els tòpics que s’associen a Sabadell: el tèxtil, la rivalitat amb Terrassa, el Centre d’Esports i l’època Bustos. De la Claramunt, ni rastre.
