És el torn dels sabadellencs. Aquest diumenge 26 de maig, els veïns i veïns triaran els regidors de l’Ajuntament que representaran els pròxims quatre anys. Setze llistes –un rècord absolut– es presenten a les eleccions municipals, vuit de les quals tenen actualment representació en el consistori. Cares noves, d’altres conegudes i algunes de tornada competiran per fer-se un lloc en el ple municipal.
El resultat de les votacions encara és una autèntica incògnita. D’entre les poques certeses que es poden apuntar a aquestes hores és que difícilment la nit del 26-M acabarà amb una majoria absoluta: caldrà, doncs, arribar a acords l’endemà.
La fragmentació del vot, la fidelitat dels electors als partits polítics i la participació seran alguns dels elements clau a tenir en compte. L’elecció dels 27 regidors, el paper de les dones en la política, i el paper dels grans partits són unes de les grans claus que el D.S. recull en aquesta guia. Per que fa a la resta, seran les 154.775 persones amb dret a votar qui decidiran el futur polític de Sabadell. Un futur que diumenge a la nit tindrà nom i cognoms.
27 regidors
Què es decideix en la cita a les urnes d’aquest diumenge? Un ple municipal conformat per 27 representants. Són 27 –i no 29 o 25– per criteris estrictament de població. Els sabadellencs voten en llistes electorals tancades i l’assignació dels regidors a cada candidatura depèn estrictament del nombre de vots. Un detall a tenir en compte és la barrera electoral: els suports a les candidatures que no arribin al 5% dels vots aniran a sac buit.
Aconseguir un representant no és una tasca fàcil. L’any 2015, cada regidor va necessitar 3.065 vots de mitjana. No obstant això, el sistema electoral –la Llei d’Hondt– acostuma a afavorir les candidatures més votades i a perjudicar les minoritàries: així, mentre el PP va necessitar 4.821 suports per aconseguir un sol regidor, mentre el PSC va tenir prou amb 2.590 vots per cada un dels cinc representants. Pràcticament la meitat.
Qui anirà a votar?
Aquest diumenge coincideixen dues eleccions –municipals i europees– 1983 70,1% que tenen un gran denominador comú: ser els comicis amb menys participació. Aproximadament la meitat dels electors es queda a casa. 1999 51,5%
Si bé en els primers anys de democràcia la participació va ser alta –fins i tot superior al 70%–, ràpidament va perdre interès. El mínim històric es va registrar el 2007, quan hi va haver més abstenció que participació.
És la segona vegada que coincideixen unes municipals amb unes europees –el primer cop va ser l’any 1987–. Això ajudarà a fer pujar la participació? Fa 32 anys va votar el 72,6% del cens impulsat per les europees. Era, però, el primer any que es votava al Parlament Europeu, institució que avui ja no genera una gran mobilització –en els comicis del 2014, només el 48,3% dels veïns va acudir a les urnes.
Un vot que val per tres
Votar a les eleccions municipals vol dir decidir directament els representants de l’Ajuntament, però també significa decidir la configuració d’altres institucions, com el Consell Comarcal del Vallès Occidental i la Diputació de Barcelona. Els partits tenen més o menys representació en aquests organismes segons el seu pes en els comicis municipals.
Algunes formacions amb lligams en l’àmbit autonòmic utilitzen ‘marques blanques’ per agrupar vots. El PSC incorpora la marca Candidatura de Progrés (CP), ERC utilitza Acord Municipal (AM), l’òrbita de la CUP, i els comuns proven amb Amunt i En Comú Guanyem (ECG)… això és important en els municipis, on el nom de la candidatura no correspon amb el partit. Alguns exemples: Som Castellar-CP, a Castellar del Vallès, o Esquerra Alternativa per Barberà-EAB-CUP-Amunt, a Barberà del Vallès.
On són les dones?
Que les llistes siguin tancades és el mateix que dir que els partits imposen la proporció de dones i homes dins de les seves candidatures (i també la posició que ocupen). La llei obliga una presència equilibrada, però no és plenament igualitària. Així, alguns partits opten per les llistes cremallera, d’altres es regeixen per altres criteris. Amb tot, històricament les dones han estat sempre en minoria al ple municipal.
10 dones, d’un total de 27 regidors (37%), ha estat la millor xifra de paritat registrada a l’Ajuntament. En concret, es va donar aquesta circumstància després dels comicis del 2007 i 2011. Les eleccions del 2015 van deixar un Ajuntament fragmentat i obert, però també una presència baixa de dones: 8 (29,6%), molt lluny de la plena equiparació representativa. Queda, doncs, molta feina per aconseguir un Ajuntament amb més presència femenina.
Ja no és cosa de dos
A o B, B o A. En molts països, el vot surt del dubte d’entre dues grans opcions majoritàries. Aquest no és el cas de Sabadell, on la tònica instaurada és la pluralitat de forces polítiques amb suports repartits. No és una qüestió estrictament relacionada amb les darreres eleccions, el bipartidisme (primer PSUC/ICV-CiU i després PSC-CiU)
ha anat perdent pistonada amb els anys. Amb el pas del temps, la suma dels dos primers partits ha caigut a la meitat: en les primeres eleccions municipals del 1979, van sumar dos de cada tres vots (64,1%), arribant a un pic màxim del 70,4% als comicis del 1983. Des del 1995, de manera ininterrompuda, la suma ha anat baixant fins a arribar a la xifra del 2015 (30,4%).
Aquest fenomen ha anat directament relacionat amb el nombre de grups municipals al consistori. Durant els primers vint anys de democràcia hi va haver entre tres i quatre partits representats a l’Ajuntament. La xifra va créixer fins als sis a la dècada dels 2000. En els comicis del 2015, la fragmentació va arribar a una xifra rècord: 8 formacions polítiques al ple municipal. En aquest sentit, les eleccions d’enguany poden consolidar aquesta pluralitat o retornar a xifres de temps passats. En tot cas, res fa preveure que els dos primers partits tornin a sumar la meitat dels suports. Ja no són temps de bipartidisme.
Urnes promíscues
Els anys 80, Sabadell havia estat coneguda com un clar exemple d’un fenomen que els politòlegs coneixen com a vot promiscu o dual: a les municipals es votava PSUC, a les catalanes, CiU, i a les generals, el PSC. Tot i que aquesta dinàmica es va perdre durant un temps, els sabadellencs han estat exemple de pragmatisme en les cites a les urnes.
És complicat parlar en termes de blocs (independentista-unionista, esquerres-dretes) precisament perquè hi ha variacions segons la convocatòria electoral. Per exemple, els independentistes van sumar el 33,8% a les darreres eleccions generals, mentre que van representar el 41,3% i el 41,2% en les autonòmiques i municipals. Sí que hi ha, però, una tendència general: Sabadell és majoritàriament d’esquerres i unionista.
No, no es tria l’alcalde
Aquesta és una creença generalitzada. Ni a les eleccions generals es vota el president del govern espanyol, ni a les eleccions municipals es vota l’alcalde. Els veïns de Sabadell surten a votar el diumenge amb un ampli ventall de llistes electorals a les quals poder donar suport. Els vots a cadascuna d’aquestes llistes influirà en qui ho sigui, és clar, però serà el ple de l’Ajuntament, reunit el proper 15 de juny, qui designi l’alcalde o alcaldessa.
Per aconseguir la preuada alcaldia, el candidat no necessitarà majoria absoluta (14 de 27 regidors), sinó que serà suficient amb ser l’alcaldable amb més suports del ple. Per tant, guanyar les eleccions no és garantia per agafar les regnes de l’Ajuntament. El sistema parlamentari no beneficia el guanyador, sinó aquell que és capaç que realitzar un acord ampli. Tant és així que en aquests darrers quatre anys, producte de l’acord de govern, han estat alcaldes de Sabadell els líders d’ERC i de Crida per Sabadell, representants de la tercera i la quarta força política en nombre de vots. Conclusió: tan important és el resultat com la capacitat d’entendre’s amb la resta de partits. El que passi el 26-M i l’endemà.
