A la nostra estimada ciutat tenim un cert sentiment autodestructiu. Sabem fer coses i ser grans emprenedors però tendim a perdre casos d’èxit, amb l’estranya convicció, ferma i soterrada, que el progrés de les empreses és enemic d’allò social.
Vam perdre en gran part la indústria tèxtil i no la vàrem saber reconvertir, com sí que van fer –per exemple– a Igualada. També teníem les empreses líders de l’Estat en informàtica de gestió, i el sector financer va marxar a Sant Cugat, a la recerca de talent. Avui, les empreses que fan coses de cert interès creatiu empresarial i necessiten ajuda per créixer no ens fan cas. Només quedaria acabar de rematar el comerç, labor que passejant per alguna via sembla força avançada i treballada.
Des del més absolut desconeixement, opinant com a ciutadà i veient les grans obres urbanístiques de les últimes dècades, penso que des del consistori s’ha fet més cas a les grans marques de la distribució nacional i internacional que al comerç especialitzat de la ciutat, cosa que segurament ha permès treure grans redits polítics a curt termini.
He treballat a multinacionals, i puc assegurar que l’interès prioritari de moltes mai és el teixit social ni la població on s’estableixen. Senzillament són unitats de negoci per donar un servei o producte. No diré que vinguin a fer mal, però –a diferència del comerciant autòcton–, tenen un munt de mercats per cuidar: tinguem-ho clar, no veuen la ciutat de la mateixa manera que ho faria una empresària botiguera sabadellenca, on la seva única o principal aposta de negoci és aquí.
Tot i això, sembla que alguns dels últims governs de la ciutat han apostat més per aquests models propis de polítiques liberals que pels de gent d’esquerres on suposadament s’haurien de situar. Han seguit la filosofia liberal del laissez faire, laissez passer” (deixar fer, deixar passar) sense lluitar gaire pel talent comercial històric i les repercussions positives de la seva activitat.
Per recordar i fer valdre el comerç singular, vull explicar un cas. A finals dels 80, a la Rambla hi havia la botiga de discos La Plaga, on el propietari era músic, i un gran entès. Allà hi compraves vinils, però pel mateix preu ell et regalava saviesa musical.
Em va recomanar alguns dels músics que m’han acompanyat al llarg de la meva vida, com l’Eric Carmen, en Jim Croce o en Fabio Concato, que eren totalment desconeguts pel gran públic i no sonaven a les ràdios d’aquí. Estic convençut que difícilment un negoci de perfil franquiciat em podrà vendre productes que perdurin en el meu record tant de temps. Ara pagaria per trobar joies musicals com aquelles.
La Plaga venia música, però durant les últimes dècades hem pogut gaudir d’experiències de compra similars en altres sectors del comerç. En són exemples les botigues Homedes, Figuerola, Ramoneda, Cal Blau, Forn Sant Jaume, Ventura, Genescà, Sallés, Sis marcs, Estripa’m, La Llar del Llibre, Cal Reiet, Cal Coca i tantes d’altres.
Seria bo per al comerç i per al ciutadà implantar polítiques per premiar i protegir els comerços partint de la seva qualitat i el compromís temporal amb la ciutat, de la mateixa manera que ho fa un treballador públic guanyant plusos d’antiguitat per la seva tasca de servei a la societat.
Cal reconèixer que els bons empresaris del comerç local, els estratègics, saben donar un toc diferenciat. Aquests comerços creats i dirigits per sabadellencs i sabadellenques són els que veritablement fan la marca Sabadell; la resta, un bon complement de l’oferta.
