Ciutat

De Síria a Sabadell: "Em vaig quedar sense casa, sense res. Aquí visc millor"

La Hind és una de les primeres refugiades de Síria que va comptar amb asil a l’Estat. Ara busca la integració total en el Programa Català del Refugi

La Hind, a la fotografia, amb la seva mentora Mercè / LLUÍS FRANCO

Hivern del 2016. La siriana Hind va arribar a Sabadell, després d’una llarga travessia. Fugia de la cruesa de la guerra, que colpejava la seva ciutat natal, Alep. No va escapar sola, va venir amb tres parents a càrrec seu: un germà discapacitat i dues nebodes. En arribar a Espanya, van ser dels primers refugiats amb asil polític.   

La fortuna d’arribar –i de fugir d’una mort quasi assegurada– es va tòrcer amb la burocràcia i una integració complicada: sense conèixer la llengua, amb dificultats per trobar feina i sense coneguts a prop, el clima amb què va topar era fred i distant. Fins que va conèixer la Marta, la María José i la Mercè, tres mentores del Programa Català del Refugi, una iniciativa organitzada conjuntament per la Generalitat i la Fundació Apip-Acam, que cerca una integració plena dels refugiats a Catalunya.

“Amigues” necessàries

La meva ciutat era una guerra cada dia. Em vaig quedar sense casa... no va quedar res. Vaig haver de marxar d’allà”, explica la Hind. Ara és un mal record del passat i veu la seva vida a Sabadell com una segona oportunitat, encara que sigui amb traves. “Aquí visc millor. Abans era més difícil”, comenta, però amb alguns problemes amb forma de documents i permisos.

En el cas de la Hind, el permís de residència no ho és tot. “Necessito un cotxe o un camió per posar la documentació de tots”, explica. L’administració li demana els ingressos de tots els anys, el llibre de família, li pregunten per la mare de les nenes... fins i tot informació que té només l’estat sirià.

La Hind explica els problemes burocràtics: "Tinc molts papers. Així de papers!" / LLUÍS FRANCO

“Es pregunta per papers que són allà, però a qui li ha de demanar si el país està en guerra?”, es qüestiona la María José. “Costa d’entendre que quan marxes d’un país en conflicte, t’endús la vida i surts corrent”, afegeix la Mercè. Ella i la María José, com la Maria, són les voluntàries que acompanyen la Hind enmig d’aquest enrenou administratiu.

Com a mentores del pla d’integració, són el suport necessari perquè s’incorpori socialment: des de tasques diàries –com anar a comprar menjar al súper– fins a acompanyar-la a la cita amb l’advocat. És un suport lingüístic, però també “d’adaptació social plena”, segons expliquen des de la Secretaria de Migració de la Generalitat.

La Hind sap que el pla no és panacea. Ha de mantenir tres persones, buscar recursos i seguir vivint en un pis precari a la Creu de Barberà. No obstant això, afirma que ara se sent acompanyada. “Som amigues”, explica somrient. La seva actitud positiva, en tot moment, ha estat l’aprenentatge vital de les mentores. “Té una situació molt dura i sempre manté el sentit de l’humor. És admirable”, destaca la Mercè. La María José ho recomana: “Canviem de xip. Hi ha feina per fer a fora i aquí també...”.

La Hind, acompanyada de dues de les seves mentores / LLUÍS FRANCO

Refugiats, una tasca pendent

A tancament del 2018, segons les dades de Migració, l’Estat havia acollit 8.600 dels 19.000 refugiats que s’havia compromès a acollir amb la Unió Europea. Una gran part, 2.200, han estat gestionats per l’autoritat catalana. El Tribunal Suprem va enviar un toc d’atenció al govern de Sánchez sobre l’incompliment de les quotes el juliol passat i tampoc s’han apreciat grans moviments. I mentre la qüestió siriana no se soluciona, ara cal afegir una nova onada de demandants d’asil de l’altra banda del globus: veneçolans i centreamericans ja són els primers sol·licitants de protecció internacional a Catalunya.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top