[Per Josep Maria Benaul, director de la Fundació Bosch i Cardellach]
A la segona resposta de la pregunta de per què hem de tenir museus, plantejava l’opció d’anar més enllà del relat local i d’optar també per un centre especialitzat a escala de país, que reforcés la capitalitat i la centralitat de la ciutat. Aquí hi veig dues possibilitats.
En primer lloc, penso que és hora d’apostar pel Museu Nacional de Paleontologia de Catalunya a partir del Museu de l’ICP Miquel Crusafont. Caldria, naturalment, exigir a la Generalitat de Catalunya una intervenció decidida. I com que Sabadell no ha vist ni un euro d’inversió en aquest ram, estem legitimats per demanar-ho. Hem de posar la ciutat en el mapa dels museus nacionals. Aquest museu, lligat a la recerca universitària, no solament s’hauria d’ocupar dels éssers vius d’eres remotes; justament per la capacitat de mostrar-ne l’evolució, l’aparició i l’extinció, probablement seria el lloc idoni per mostrar i debatre els problemes de l’antropocè. Aquí el paper de l’Ajuntament hauria de ser el de teixir i liderar les complicitats per fer-ho possible.
En segon lloc, davant l’oferiment de la col·lecció de vestits Antoni de Montpalau, que des de fa anys té una projecció extraordinària a Catalunya i a la resta de l’Estat, què hem de fer? La qüestió –com ho planteja el seu creador, Josep Casamartina– és molt simple: interessa o no interessa a la nostra ciutat? El dilema no és intranscendent. És una col·lecció de país: ho són la major part dels dissenyadors i modistes representats; la llana no és ni l’única ni la principal fibra dels teixits dels vestits. Per tant, si decidim que no ens interessa se n’anirà a qualsevol altra ciutat amb una certa tradició tèxtil: Terrassa, Mataró, L’Hospitalet, Igualada… És una mostra de contingut estètic, de l’evolució del gust, de la divulgació de la moda… El nucli és el disseny i la producció d’aquest disseny (modistes). El potencial de vinculació amb la moda actual i amb les escoles de disseny és obvi. És una altra oportunitat de desplegar un centre d’abast nacional. Podríem afegir a aquesta col·lecció elements locals que la reforcessin encara més com alguns han sostingut? Segur que sí.
Ja he dit que les dues primeres preguntes –Per què hem de tenir museus? Quins museus hem de o volem tenir?– han de ser formulades i respostes per l’Ajuntament i per la ciutat. Es tracta de Política en majúscula.
La tercera pregunta és: com han de ser aquests museus? És aquí on pertocaria definir –i no ho farem ara– el contingut i estructura de les mostres; el paper de les col·leccions i dels objectes; les potencialitats de les tecnologies de mostrar i de permetre la interacció; el rol dels diferents punts museístics externs al centre; el nombre i la diversitat de possibles circuits en un mateix centre; les interconnexions entre els museus… Fins i tot, els vincles amb un altre pol necessari –manllevo la idea a l’amic geòleg Toni Freixes– com seria un centre d’interpretació del riu Ripoll. És aquí on pertoca una altra decisió política del govern: l’elecció dels responsables per dissenyar i endegar aquest com o els coms. I cal encertar d’una vegada: competència, creativitat i obertura al món.
Sobre la qüestió del com, em ve ara al cap el nou M9 de Mestre (Venècia), dedicat al segle XX italià. Un museu multimèdia, sense objectes, amb un projecte de canvi permanent de tecnologies i de continguts. Si no podeu anar-hi, podeu veure’n la web (que no us espanti el cost del projecte) i alguns vídeos a Youtube. Ho esmento només a tall d’inspiració.
Només després d’haver respost aquestes tres preguntes (museus per fer què? quins museus?, i especialment la darrera, com han de ser els museus?) té sentit que ens plantegem la quarta: on hem de situar-los? Probablement la pregunta sorgirà mentre encara es respon la tercera.
Aquestes reflexions només pretenen esperonar el nou govern municipal i també la part de la societat civil interessada, que hauria de ser tota, perquè les externalitats positives –començant per les urbanístiques– d’una bona oferta museística transcendeixen la cultura. És molt fàcil de dir i difícil de fer. Cert. No ho és menys que si no comencem, tampoc no ho sabrem mai. Ja hem deixat passar més de 14.600 dies. Des de la Fundació Bosch i Cardellach participarem de manera activa i propositiva amb una reflexió col·lectiva.
Aquest article és la continuació de ‘Museus a Sabadell (I)’ que es pot llegir fent clic aquí.
