[Per Josep Maria Benaul, director de la Fundació Bosch i Cardellach]
L’àmbit cultural d’estricta competència municipal té diversos problemes. Fa unes setmanes, en el debat preelectoral organitzat per les entitats sabadellenques, es va plantejar el dels museus, acompanyat d’una diagnosi sobre la causa principal de la manca de projecte. Aquest buit no pot ser substituït per l’activisme voluntariós, perquè a la pràctica no és més que “qui dia passa, any empeny”. L’expressió del conformisme més lamentable en la nostra llengua. Han passat més de 14.600 dies des del 19 d’abril del 1979. Són massa dies sense un projecte de museus. I el pitjor de tot és habituar-s’hi, perquè acostumar-se és resignar-se. La ciutat no s’ho pot permetre si no es vol veure abocada a la suburbialització sense retorn.
Reprenc aquí la qüestió des d’una perspectiva més àmplia i plantejo quatre preguntes en ordre estricte. Les dues primeres són les que s’hauria de plantejar i respondre el govern municipal i, per extensió, la ciutat.
La primera és per què hem de tenir museus? Dit d’una altra manera: museus per fer què? Una resposta podria ser que no tenim res interessant a mostrar i que, per tant, no n’hem de tenir. Pot semblar inversemblant, però una companyia energètica va decidir crear-ne un a la nostra ciutat i tancar-lo al cap de pocs anys. La raó de tenir museus no és, doncs, que ja els tinguem. Els museus es poden tancar. Òbviament, el consens majoritari descarta aquesta opció. Per això, formulo dues respostes en sentit afirmatiu. Primera: disposem d’un patrimoni propi que volem mostrar perquè és susceptible de configurar un relat que proporcioni coneixement i gaudi als nostres conciutadans. A partir d’un diàleg permanent entre passat, present i futur podem contribuir a una ciutat culturalment més rica i més vertebrada. Si es fa bé pot interessar a un públic més ampli, més enllà del marc local. De fet, la nostra història local (incloc la producció artística) és una història europea, des de la prehistòria fins als nostres dies. Segona: al costat d’això, volem que la ciutat disposi d’un centre museístic especialitzat (o dos), diguem-ne d’abast nacional o internacional, que ens doti d’un pol de capitalitat en aquest sentit, que ens permeti participar en una lliga superior de coneixement/gaudi que ens possibiliti interrelacions més potents i àmplies… Aquesta segona resposta pot sorgir de potenciar un centre ja existent, d’acceptar una nova proposta a partir de l’oferiment d’una col·lecció determinada, o de crear una cosa absolutament nova i sense cap col·lecció preexistent.
De les respostes a la primera pregunta se’n deriva la segona: quins museus? Un cop sabut què volem aconseguir, aleshores definim i delimitem l’instrument adequat per assolir-ho. Al meu entendre caldria apostar per quatre museus.
Dos serien de relat local, amb el benentès que del local es passa a l’universal. Un procés molt clar en la millor creació artística i en la bona anàlisi històrica que caldria implementar en els museus per sortir d’una vegada del campanar. Un seria el Museu d’Història, amb dos grans epicentres: el poblament a l’àrea de Sabadell abans de la vila (de prehistòria a la primera alta edat mitjana) i la construcció i desplegament de la ciutat contemporània (aquí hi hauria la ciutat-fàbrica, inclosa la seva fi: indústria tèxtil llanera; expansió urbana; moviments migratoris; formes de vida; vessant sociopolític); al mig, com a frontissa, la formació i evolució de la vila pagesa i artesana. Per tant, la indústria tèxtil llanera s’enquibiria –vista no solament des d’un angle tecnològic– dins d’aquest relat.
El segon hauria de ser el Museu d’Art o potser de les Arts, amb un altre dinamisme que inclogués una major projecció exterior del nostre patrimoni artístic. Un museu que hauria de prestar atenció a més aspectes: l’arquitectura; el disseny gràfic (Xavier Sallent, Andreu Castells…); l’interiorisme i el mobiliari (Josep Vives, Ramon Ribalta…); el disseny industrial… I per què no altres expressions artístiques? Musicals, literàries… Un museu amb més complicitat amb els altres fons d’art de la ciutat. I, evidentment, amb una connexió permanent, no merament ocasional, amb les expressions artístiques del moment.
Es tracta, doncs, de convertir els dos museus de relat local de l’Ajuntament en uns museus que disposin d’una mostra vibrant, que ha de tenir una projecció universal o, si ho voleu amb més precisió, europea.
Aquest article continua a l’entrada ‘Museus a Sabadell (II)’ que es pot llegir fent clic aquí.
