JOAN MARCET

Temps de governar

[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]

Després d’un intens cicle electoral, que ha servit en bona part per aclarir les preferències polítiques dels ciutadans, s’han posat en marxa els mecanismes per fer possible la formació de governs en els diversos àmbits que hem estat cridats a escollir.

Els primers i més ràpids en la seva formació han estat els governs municipals. L’automatisme que preveu la legislació electoral – a falta de l’existència de majoria absoluta, obté l’alcaldia i el govern municipal la llista més votada en les eleccions – ha facilitat la conformació de governs de majoria, i l’elecció d’alcaldes i alcaldesses que encapçalaven les llistes guanyadores de les eleccions del 26 de maig.

El cas de Sabadell és un bon exemple de funcionament d’aquest mecanisme de conformació de govern. L’acord programàtic i de govern entre la força guanyadora de les eleccions, el PSC, i la representació de Podem, han portat Marta Farrés a l’alcaldia i a la formació d’un govern municipal prou estable. Li caldrà buscar acords per als grans temes de ciutat i cal esperar altura de mires, generositat i complicitats en benefici de la immensa majoria dels ciutadans. L’empenta mostrada durant el període preelectoral per la societat sabadellenca, i per gran part de les seves institucions econòmiques, socials o culturals, pot contribuir favorablement a l’entesa politicosocial quan calgui. Ni el nou consistori ha de fallar, ni la societat ha de defallir.

Més complicat s’està comportant el procés de formació d’un govern estable en l’àmbit estatal. Espanya no és la Dinamarca de Borgen (i de fet sembla que la mateixa Dinamarca està abandonant aquest mite televisiu). I la conformació d’un govern estable sembla complicada a la vista de la pluralitat parlamentària sorgida de les eleccions d’abril. La matemàtica per la investidura de Pedro Sánchez és possible i factible, però el que no ens van aportar els resultats de les eleccions generals va ser una majoria clara de govern. Els socialistes aspiren a governar en solitari. L’aportació d’Unidas Podemos, que vol un govern de coalició, és insuficient. I ni el PP ni Ciudadanos estan disposats a facilitar la formació de govern, i continuen la seva cursa particular per liderar l’oposició. En aquest escenari, les Corts Generals apareixen com a institució més central que mai. La recerca en cada llei, en cada proposta, d’una majoria suficient, fa de la institució parlamentària el nucli de la vida política del país. Un govern sense majoria estable, però un Parlament més viu i decisiu en la vida política. En tot cas, el menys desitjable és la hipotètica repetició electoral.

Finalment, en l’àmbit europeu, on les eleccions també han conformat una cambra parlamentària més fraccionada i diversa que en etapes anteriors, es necessiten noves aliances per tal de conformar una Comissió Europea que s’afronti als reptes que té la Unió: del Brexit i l’eurofòbia a la competència de la resta de potències mundials. El Consell Europeu i el nou Parlament hauran de buscar els equilibris adients per renovar unes institucions capaces d’afrontar tots aquests reptes i fer avançar Europa cap a camins de més i millor Unió.

I un apunt a peu de pàgina. Caldria superar l’atonia i la paràlisi del Govern de la Generalitat. Després de més d’un any del govern de Torra, i més enllà de la gesticulació independentista, a molts catalans no ens sembla correcte tenir un govern que no governi per a la majoria, i que ni tan sols gestioni el dia a dia. Caldrà esperar unes noves eleccions per veure cap a on es dirigeix el nostre país.

Comentaris
To Top