ANTONI DALMASES

Puja el mercuri

[Per Antoni Dalmases, escriptor]

Fa calor. Puja el mercuri. Passejar per la ciutat és més dur. El sol pica i les restes de deixalles i trastos de tota mena per voreres i al voltant dels contenidors fan que el paisatge habitual de “bodegons urbans” sigui encara menys atractiu. Això no és d’avui: fa dies que la brutícia s’ha ensenyorit de la ciutat. No sé si trigaran gaire a prendre definitivament el poder total dels carrers les rates, però si ho fan serà per l’escandalosa desídia dels humans, que, en comptes d’ocupar-nos d’endreçar i mantenir net i civilitzat el nostre hàbitat, ens hem lliurat a discussions, retrets i baralles absurdes, renunciant a l’indispensable per fer front a les plagues. Llegiu la profètica novel·la d’Albert Camus, La pesta, i entendreu què és una mirada lúcida sobre la realitat en temps d’epidèmies i onades de calor.

Malgrat tot, pel que llegeixo i el que exposen la majoria de comentaristes entesos, val mantenir la calma, no precipitar-se i deixar que tot flueixi al ritme que no alteri res ni ningú. Ho fan amb una innegable bona voluntat fora de tot dubte. La ciutat ara comença una nova etapa, diuen, i sortir amb retrets d’un passat que afirmen que a tots (?) ens convé donar per superat no només és inoportú, sinó contraproduent i fins mal educat i tot. I un servidor no vol ser mal educat, és clar.

Es demana, lògicament, crítica constructiva per encarar un futur que ens volen mostrar somrient, ple d’optimisme, higienitzat, liofilitzat, descontaminat amb un exercici de profilaxi que no hem vist per enlloc. I sobretot, se’ns exigeix un respecte automàtic que, naturalment, tothom mereix… si se’l guanya.

La clau de volta de tot això és la història bíblica de la dona de Lot: si mires enrere, et converteixes en estàtua de sal, o la seva versió moderna, aquella advertència sandunga feta amb accent de soleà que deia que el qui es mou no surt a la foto. Aleshores, tots quiets. Oblideu el passat, no mireu enrere, el que queda enrere ha caducat. Ser infants té, entre altres avantatges, que et pots creure qualsevol cosa si te la diuen de manera simpàtica, somrient des d’un cartell i oferint-te hipotètics caramels.

Però els anys malmeten la innocència. I saber història, recordar noms, gent i fets resulta inevitable. Oh, i més quan, com és el cas d’un servidor i potser algun altre lector que comparteix experiència i malícia, tenim amics a la presó, gent que respectem i admirem allunyats de casa per poder continuar sent lliures i, a més, resulta inevitable constatar l’existència d’una boira que cobreix, fosca, plúmbea, inevitable, el paisatge del present i l’horitzó futur, al qual sembla que només podrem accedir patint. Aleshores és quan l’oblit, el mercadeig de càrrecs, els somriures plastificats i les tombarelles dialèctiques de tercera divisió ens revolten. I fa molta calor per, a més, fer veure que ens ho creiem i continuem com si no estigués passant res, com si els que fan que passi ens fossin amics, com si per construir una ciutat calgués renunciar a les idees, a la dignitat o acceptar que la ciutat, la societat està dividida i a nosaltres, els que pensem el que pensem, sempre ens toca la part de la renúncia, perquè històricament ens han assignat el paper de vençuts.

Ei, tot això de bon rotllo, eh? Perquè només que callem, renunciem i fem veure que creiem que no passa res i que ningú té la culpa dels meus amics empresonats, perseguits i insultats, podem passar al cantó feliç i viure encantats, faci fred o calor, amb els carrers nets o les deixalles amuntegades en els racons on no molestin gaire.

Doncs perdoneu, però no. Al meu modest entendre urgeix, cal, és necessària, imprescindible, inexcusable, bàsica, primordial, la immediata unitat d’acció higiènica, una actitud neta i clara dels qui volem creure que, malgrat el mercuri desbocat, tenim dret a tenir un país humà, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, per a tothom qui vulgui ser humà, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top