[Per Marc Argemí, periodista]
Antonio Luis Baena Tocón era un senyor pràcticament desconegut fins fa unes setmanes. Ara, una cerca del seu nom a Google proporciona 69.900 resultats: en la seva majoria, les publicacions fan referència a la seva participació en el tribunal que va condemnar l’any 1940 el poeta Miguel Hernández a pena de mort, càstig que seria commutat després per presó.
Les notícies són pràcticament totes molt recents, i venen provocades com a reacció a una petició del fill del senyor Baena, que va reclamar a la Universitat d’Alacant que eliminés les referències a la participació del seu pare en l’anomenat tribunal franquista, que apareixien en uns textos d’un catedràtic publicats al seu web. Petició, per cert, a la qual el centre docent va accedir, suprimint el nom complet i deixant-ne només les inicials.
El denunciant s’emparava en la llei de protecció de dades i l’anomenat dret a l’oblit, pel qual es permet la desindexació d’un contingut a Internet en uns determinats supòsits. Però l’efecte obtingut ha estat el contrari del que cercava. Que el seu pare hagués estat en l’engranatge repressor franquista, ara ja ho sap tothom.
Les xarxes s’han rebel·lat davant el que s’ha interpretat com un intent d’esborrar de la memòria col·lectiva un fet que, més enllà de les interpretacions, és indiscutible. El fill de l’interessat no nega que Antonio Luis Baena Tocón no estigués allà: simplement pensa que no es fa justícia al seu paper en aquelles circumstàncies. En resposta al El País, José F. Baena –que així es diu el parent– es queixa que al seu pare: “el presenten com un botxí però fou una víctima més”.
Harmonitzar la memòria familiar i la memòria dels arxius és part del trencaclosques que han de resoldre els historiadors, que venen a ser uns periodistes però amb més temps per escriure, però també a més distància dels esdeveniments. Les esferes pública i privada, en la llunyania, s’esborronen, i molts personatges públics acaben essent coneguts per anècdotes aparentment intranscendents, però enormement il·lustratives de la manera de ser del personatge.
Per fer història es necessita la memòria familiar i la pública, recollida en documents. Alhora, no es pot limitar de la mera acumulació de dades: cal ponderació ordenada dels fets i dels dits, i valoració de cada element en el context. La història exigeix criteri, perspectiva i interpretació. I, en molts casos, necessitem molts anys per poder saber del cert què va ocórrer en casos particulars: el poder tanca a pany i clau tot sovint algunes proves documentals que els poden perjudicar. D’aquí que la gestió d’arxius sigui un element clau de les democràcies madures: si podem accedir a les fonts primàries, podem valorar millor i, per tant, decidir amb més coneixement de causa. La censura, per contra, és el recurs clàssic de les dictadures.
Això explica que els arxius tinguin criteris rigorosos de classificació, de jerarquia i d’emmagatzematge: els arxivers venen a ser els gestors de la memòria col·lectiva. I com en tota memòria personal, hi ha records alegres i records tristos, successos i decisions que hauríem volgut no haver viscut o fet mai, però que, vulguem o no, formen part de nosaltres mateixos.
El factor tecnològic està impactant sobre les dues memòries. Sobre la memòria personal, no només perquè ja no som capaços de recordar ni els números de telèfon de la gent propera (ho hem externalitzat a l’agenda del mòbil), sinó perquè Facebook o les aplicacions de fotografies ens ordenen els records i ens recuperen episodis al seu gust.
I sobre la memòria col·lectiva, perquè hem convertit aquesta porta de basar que és Google en una mena d’accés a l’arxiu, a un arxiu que pot ser modificat per la porta del darrere per una persona no vol que el seu pare, de nom Antonio Luis Baena Tocón, sigui recordat com a partícip d’una condemna a mort en un tribunal franquista.
