JOAN BRUNET I MAURI

A cadascú allò que li correspon…

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

Un dels principis reivindicats pels primers ajuntaments democràtics fa 40 anys era el de la subsidiarietat o de la descentralització politicoadministrativa. És a dir, el principi basat en el reconeixement que allò que per raó de proximitat pot resoldre un ajuntament no ho ha de fer una altra instància de nivell superior. És clar que l’aplicació d’aquest principi exigeix fixar –i sobretot respectar– el grau d’autonomia i de responsabilitats que corresponen a cada nivell politicoadministratiu per tal d’evitar que una instància inferior pugui veure’s abocada a assumir responsabilitats que no li pertoquen.

El record d’aquest principi ve a tomb arran del debat desfermat en relació amb la reclamada, reivindicada i tantes vegades promesa construcció de la residència pública per a la gent gran al sector sud de Sabadell. Una responsabilitat que recau sobre la Generalitat de Catalunya. Al debat podríem afegir-hi el que es generà el 2016 quan l’Ajuntament de Sabadell decidí assumir el cost de les obres d’ampliació dels serveis d’Urgències del Parc Taulí. En el rerefons d’ambdós afers, una mateixa i doble qüestió: és l’Ajuntament qui s’ha de fer càrrec del cost d’unes obres i en el seu cas de la gestió d’uns equipaments sobre els quals no en té la competència plena? I en l’hipotètic cas que fos pertinent fer-ho, convé saber per què i a canvi de què.

Tothom recordarà que poc abans de finalitzar el darrer mandat municipal, l’Ajuntament de Sabadell i la Generalitat de Catalunya rubricaren un protocol (és a dir, un pacte entre governs, no pas un conveni) pel qual es proposava com abordar la construcció i la gestió de la que ha de ser –recordem-ho– la PRIMERA (així en majúscules) residència pública per a la gent gran construïda a la ciutat de Sabadell. És clar que un protocol és un protocol, que en aquest cas servia per anunciar que més endavant –sense especificar quan i com– es procediria a la signatura del conveni en què es fixarien els detalls de l’operació. Amb el canvi polític produït al govern de la ciutat, l’Ajuntament ha decidit que calia tornar al punt d’inici: reclamar a la Generalitat de Catalunya l’assumpció de les seves obligacions i que, com ha fet arreu, assumir el cost de les obres de construcció i de gestió de la futura residència pública.

Arribats a aquest punt, la qüestió ja no és –que també– esbrinar qui té més o menys raó en tot l’afer, sinó a reclamar que siguin respectades les competències que corresponen a cada administració. Lluny, massa lluny, queden les dates del 2006 en què l’Ajuntament va complir amb la part que li corresponia en fer cessió a la Generalitat dels terrenys on edificar la residència; o la del 2010, quan la Generalitat de Catalunya aprovava el pressupost per construir-la (amb la promesa –dit sigui de passada– de dotar Sabadell de dues residències més per a la gent gran: una a Can Llong i l’altra al Parc Central del Vallès). Més a prop els acords de ple municipal –contradictoris quant a qui i com s’ha de construir i gestionar la residència– del 2015 (aprovat per unanimitat) i del 2018 (aprovat per l’equip de govern quadripartit del darrer mandat).

Les coses sempre poden mirar-se del dret i del revés i opinar segons la visió que cadascú en pugui tenir. Però els fets són els fets: Sabadell, pel que fa a l’assumpció de compromisos socials i econòmics i a inversions públiques per part de la Generalitat de Catalunya en matèria d’educació, salut i justícia, continua sent una rara avis quan la comparem amb altres ciutats semblants i en aquests mateixos àmbits. Així que davant l’evidència, potser millor que deixem de discutir si són llebrers o perdiguers i passar a fer pinya per revertir el tracte discriminatori que la ciutat de Sabadell rep per part del govern de Catalunya.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top