Ciutat

Quan les vies i les andanes queden buides

Uns operari treballant per assegurar el correcte funcionament d’aquesta infraestructura / V.R

“Sempre m’han agradat les màquines”, diu el Pedro amb un somriure d’orella a orella. “Des de petit ja hi estava obsessionat… Tot el dia muntant i desmuntant la meva bici”. Ha passat molt de temps des que el Pedro jugava amb les cadenes i manetes de la seva bicicleta a l’extraradi barceloní. Ara, amb més de mig segle de vida, ho fa amb màquines més grans. Amb una batanedora Plasser and Theurer de 50 tones, per exemple. Fa més de trenta anys que treballa en l’àmbit ferroviari.

El Pedro i sis companys més –tot homes– formen part de l’equip fix que té Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) per fer-se càrrec de les vies de la línia Barcelona-Vallès. Un segon equip de cinc persones, comandades per l’Emilio, s’encarrega de la catenària; el cablejat que fa moure els trens. Tots ells són animals nocturns. Acostumats al fred i a una feina a contrarellotge. Cal acabar la feina abans que circuli el primer tren. I els dels FGC ho fan força d’hora: sobre les 5 h.

Una nit als Ferrocarrils

Els tècnics no són els únics habitants dels FGC a la nit. També hi ha empleats de neteja, agents d’estació –encarregats d’anar-les tancant–, vigilants… Però els treballadors de manteniment potser tenen la feina més vistosa. Tot i que igual d’oculta.

L’equip del Pedro es posa en marxa poc abans de la 1 h. En menys de quatre hores han d’haver acabat la feina: a les 4.30 h surten puntuals del COR de Rubí; que no és el nucli del municipi, sinó el Centre d’Operacions dels FGC a la ciutat vallesana. Van muntats en una batanedora, amb la qual remouran les pedres del sòl –el balast– i aixecaran les vies per donar-hi un petit peralt que modificarà la velocitat dels trens i farà més segures les corbes.

En aquesta ocasió, els acompanya un equip tècnic extern. Porten la seva pròpia màquina, que tot just arriba de Polònia i és única a Europa. FGC normalment aprofita una batanedora que té en propietat per estalviar. No tothom pot fer-ho: Adif, per exemple, no en té. Aquest cop, però, els treballs requerien ajuda forana.

Poc abans d’arribar a l’estació de Sant Cugat, on cal fer el peralt, l’equip del Pedro i el de l’Emilio es troben. Van en direcció contrària, però fan una feina simultània. Té lògica: com que els tècnics de via estan aixecant els rails uns centímetres –o mil·límetres– també cal canviar l’alçada de la catenària. Està tot mesurat amb molta precisió i els cinc companys de l’Emilio se saben el procediment a la perfecció. Es mouen com un equip de natació sincronitzada. Però en sec i a quatre metres sobre el terra. Un tall aquí, un empalmament per allà, un cargol més enllà… No hi ha un minut a perdre.

Les altres nits

En aquesta ocasió, ha tocat peraltar, però les tasques que fan els tècnics dels FGC són múltiples: canviar les travesses que suporten les vies, canviar i reparar els raïls, allisar-los, comprovar l’enllumenat, canviar cables… I a cada acció, la seva màquina; totes amb noms desconeguts per a la majoria de la gent: perfiladores, aliniadores, anivelladores, barrinadores, encarriladores…

Un cop al mes, un equip de tècnics surt a les vies i comprova a peu que tot el recorregut estigui bé. Gràcies a uns aparells especials, ausculten les vies i poden saber si la via està massa alta, massa baixa o si està trencada en algun punt.  També aprofiten informes dels maquinistes, conductors i d’altres treballadors “de la casa” per saber si cal actuar d’urgència. Cada quinze dies, com a mínim, fan alguna feina d’importància. Ja sigui de millora o de reparació.

Ja són casi les quatre. Les màquines tornen cap a Rubí, on es troben les cotxeres i tallers de la línia Barcelona-Vallès. A les estacions, fins ara buides i mudes, comencen a arribar-hi poc després els agents d’estació, i els revisors, i els vigilants de matí… I els viatgers. Els destinataris finals de tota la feinada de la nit.

/V.R.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top