El 26 de novembre del 2009, fa gairebé 10 anys, 12 diaris catalans tan diversos com La Vanguardia, El Periódico, Regió 7, Diari de Tarragona o el mateix Diari de Sabadell, publicaven una editorial conjunta titulada La dignitat de Catalunya (reproduïda, per segona vegada, a l’edició d’avui del D.S.). En aquella època jo encara vivia a Madrid i, com a periodista i editor, aquell fet tan impensable em va impressionar. Al cap dels anys, considero que aquella editorial premonitòria és l’inici del Procés que ho ha canviat tot.
L’editorial era un crit d’alerta contra la fi del pacte constitucional i del recurrent “esperit de la Transició”: el que fins llavors s’havia interpretat de forma expansiva, més per aritmètica electoral que per convicció, iniciava el camí oposat. Ho feia de la mà del PP, a qui la vis recentralitzadora d’Aznar va desacomplexar, i amb la complicitat d’un PSOE (tot i la intensa –i estèril– pressió del PSC) que coincidia en el camí de tornada i en el menyspreu de la legitimitat del Tribunal Constitucional i la cúpula judicial.
Aquell crit d’alerta ho avisava, certament: “El dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. […] Podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional”.
“Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. […]”.
I, acabava: “No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. […] Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”.
És trist llegir l’editorial avui. Des de la sentència de l’Estatut són tantes les coses que han anat malament a Catalunya i a Espanya que costa mantenir una visió optimista del futur. El més greu és que s’ha perdut el consens al voltant dels temes bàsics, potser definitivament. A Catalunya s’han fet –i s’estan fent– moltes coses malament, sens dubte. Però l’editorial conjunta ens hauria de recordar que fa deu anys hi havia un amplíssim acord en el diagnòstic i en les causes del conflicte. Avui, com llavors, el país viu pendent d’una altra sentència, la que afectarà els 12 polítics i activistes empresonats, i que canviarà la història altre cop. Si la sentència és condemnatòria, com tothom s’espera, serà la segona vegada en 10 anys que els jutges, fent la feina dels polítics, ens hauran trinxat el país.
