Des que em vaig emancipar, per raons professionals (i potser també perquè soc un cul inquiet) he viscut en 3 països, en 5 ciutats i en 11 cases diferents. Sempre de lloguer. I sempre cadascuna més gran, més acollidora, més ben situada o més especial que l’anterior. En total, dec haver visitat desenes d’habitatges per llogar.
El cas és que estic ajudant uns familiars a trobar un pis de lloguer al Centre, a prop d’on viuen ara, i Sabadell no queda ben parat al rànquing. Hi ha molt poca oferta i no necessàriament gaire atractiva. Són pisos vells, desactualitzats i no gaire ben mantinguts. Però són cars, o més aviat encarits per la manca de competència. I, a sobre, es deuen llogar de seguida i sense esforç per part de les immobiliàries, perquè la norma és que no tornin la trucada per concertar visita i, les que la tornen, ho fan per sotmetre els potencials llogaters a un interrogatori inquisitorial per telèfon, per assegurar-se que compleixin tots els requisits (sovint absurdament rígids) suposadament exigits pels propietaris, no fos cas que els fessin perdre el temps amb una visita inútil. I a sobre cobren una mensualitat al llogater!
Els meus familiars no tindran problemes. Són prou solvents per llogar el pis que vulguin, i no tinc cap dubte que en trobarem un de ben bonic i ben acollidor, que llogarà una agent immobiliaria simpàtica i sol·lícita, en nom d’un propietari desitjós de fer la vida més agradable als inquilins de la seva propietat. I res de mirar anuncis, ho farem com s’ha fet sempre: donant veus a professionals de confiança.
Però com s’ho farà una parella jove, un d’ells autònom, que tot just comencen a treballar? No se m’acudeix una altra resposta: si no poden comprar perquè no tenen estalvis, i no poden llogar perquè ni hi ha pisos ni es deixen llogar, no viuran a Sabadell.
