Ciutat

Les riuades del Vallès del 1962 i l’infrahabitatge

[XAVIER OLIVA | MARTA ORDÓÑEZ]

El 25 de setembre del 1962 és una data difícil d’oblidar en l’imaginari de molts sabadellencs i sabadellenques. Aquella nit, un impressionant aiguat va caure a la ciutat. Només unes dades: a les 21.41 h, s’havien recollit 257 l/m2l’hora, i només 11 minuts més tard, a les 21.52 h, 361 l/m2 l’hora.

El cabal del riu Ripoll, que sempre ha destacat per ser més aviat escàs, va arribar als 2.000 metres cúbics per segon. El resultat d’aquell fenomen natural va ser catastròfic. Les riuades van deixar 32 morts a Sabadell, segons el recompte oficial; centenars de cases i barraques de la llera del riu destruïdes; i danys al 80% de les indústries d’acabats i tints situades al Ripoll.

“El meu marit va resar a la verge de Montserrat i es va trencar el pont que restringia l’aigua. La inundació es va escampar. Vaig decidir que la meva filla tindria el nom de Montserrat”.

Matilde Reche, afectada

Però el que més determinant de la tragèdia va ser un dels dèficits més importants de la ciutat en aquella època: la manca d’habitatge. La població de Sabadell, segons el cens d’habitants de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), s’havia més que duplicat en 25 anys, d’uns 48.000 habitants el 1940 fins a més de 100.000 l’any 1960.

Feines de recuperació de l’interior del Molí de’n Torrella / Carlos Pérez de Rozas (AHS)

L’onada migratòria, principalment andalusa, murciana i extremenya, atreta per la necessitat de mà d’obra a les fàbriques, va produir una urgència habitacional que “mai abans havia existit” a la ciutat, recorda el president de l’associació veïnal d’Espronceda, Andrés Avellaneda. Després del desastre, es va haver de reallotjar més de 3.000 persones.

“Els llamps il·luminaven una ciutat regentada pel caos, i que era l’única llum que permetia veure el que la riuada s’emportava: mobles, persones i màquines”.

Josefa Púas, testimoni

Un dels fenòmens que va portar l’explosió demogràfica va ser el barraquisme i les coves com les que hi havia a Sant Oleguer. Segons explica Eduard Masjuan en el seu article Abocats a viure a la llera del riu: el problema d’infrahabitatge a Sabadell. 1939-1970, en el primer cens de població de la perifèria urbana de Sabadell que va fer la Delegació de Suburbis del 1955, s’estimava que 1.178 persones habitaven en barraques i coves. Se situaven especialment a la llera del riu, una de les causes del desastre.

“El règim hi juga un paper de desídia. Per un cantó, hi havia una manca de control sobre l’urbanisme i es deixava edificar no només barraques, que són il·legals, sinó també habitatges que són perfectament legalitzats a llocs que són inundables”, explica l’historiador sabadellenc Martí Marín.

Quan el riu es va precipitar, el meu pare va pujar amb uns companys al sostre de la fàbrica, van fer una corda amb els seus cinturons i van aconseguir salvar dos companys més

Roser pareja, filla d’un treballador

Sobre els intents d’eradicar aquesta situació, l’historiador apunta que hi havia plans des de l’inici del règim franquista. “Però es feia amb uns mitjans tan modestos que va ser impossible. Es construïa menys del que es necessitava per la quantitat de gent que arribava a la ciutat”, assegura Marín, i afegeix que “no hi va haver manera de recuperar el dèficit acumulat dels anys anteriors”. L’historiador apunta que fins “molt avançada” la dècada dels seixanta, el nombre de barraques va ser “brutal”.

/ CARLOS PÉREZ DE ROZAS (AHS)

Neix Espronceda

Aquell fet fatídic va trepitjar l’accelerador en la creació del polígon d’Espronceda, que, tot i que ja estava previst, va néixer per donar resposta a les necessitats dels afectats per les riuades. “Es van haver d’accelerar els tràmits perquè es van trobar amb dos milers de persones les quals havien de reubicar a algun lloc”, assegura Marín.

“Amb les inundacions, les obres havien adquirit un caràcter d’urgència”, diu el president de l’entitat veïnal. Aquesta zona del sud de Sabadell va acabar, així, absorbint bona part dels veïns que habitaven a prop del riu Ripoll i als quals les inundacions se’ls havien endut les poques pertinences que tenien. “Espronceda es va construir d’esquena a Sabadell i  es van fer barraques verticals”, apunta. Sobraven els motius per construir. 

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top