Ciutat

(Des)protegides per llei: un 65% de les ordres de protecció a víctimes de violència masclista, denegades

La ciutat està per sobre de la mitjana de Catalunya (49%) i el doble que a tot Espanya (31%) en denegació d’ordres de protecció a víctimes de violència masclista (65%)

D.S.

A la tercera planta dels jutjats de Sabadell hi ha un crit desesperat que es repeteix com si fos una frase feta: “M’han de fer sang o m’han de matar perquè feu alguna cosa?”. Un sentiment d’impotència i ràbia recorre el cos de les víctimes de violència de gènere quan coneixen el veredicte: no tindran cap ordre de protecció. En altres paraules, el seu agressor seguirà enviant missatges amenaçadors per WhatsaApp, presentant-se a la porta de casa seva, recollint els nens a l’escola i fins i tot podrà dormir al mateix llit.

La majoria de mesures contra els maltractadors als jutjats de Sabadell cauen en sac foradat. En el primer semestre del 2019, segons ha pogut saber el D.S. a partir de les dades del Consell General del Poder Judicial, set de cada deu (70%) ordres de protecció han estat denegades o no admeses.

En els darrers anys, les negatives no han parat de créixer de manera precipitada. El 2016, només un 32% de les peticions de mesures cautelars no van prosperar. En tancar el 2018, la xifra ja s’havia doblat: d’un total de 141 ordres de protecció, se’n van rebutjar 88 i quatre més no van ser admeses –ni tan sols van arribar a ser tramitades–. Un 65% de no, una ràtio de denegació molt per sobre de la mitjana de Catalunya –la comunitat autònoma amb més mesures denegades i no admeses (49%)– i més que el doble que en el conjunt de l’Estat, on amb prou feines constitueixen un terç dels casos (un 31% del total el 2018). Les xifres alarmen les mateixes víctimes, els serveis socials de l’Ajuntament i els advocats sabadellencs. “Ja es rebutja per costum”, resumeix un lletrat. L’explicació a la dada, però, no és senzilla.

Sense informació…

Els engranatges que fallen a Sabadell són múltiples, segons els experts. Hi ha, però, dos factors principals: la falta de coordinació i diligència dels jutjats i el desconeixement de les víctimes. Per desentrellar les deficiències que condueixen a la xifra, el D.S. ha fet un repàs al procediment [que es visualitza a la infografia que es veu tot seguit].

Tot comença amb la denúncia davant la policia. Lletrats i serveis socials coincideixen que les afectades acostumen a declarar soles, sense cap assessorament jurídic. “Se’ls diu que no hauran d’esperar tres o quatre hores per tenir un advocat. I no és així”, denuncia el personal del Servei d’Atenció a la Dona (SIAD).

L’absència d’un advocat pot conduir a dos errors: un de procediment i un altre emocional. D’una banda, les víctimes desconeixen que l’ordre de protecció es pot tramitar just en posar un peu a comissaria. A banda, l’estrès traumàtic de la víctima durant la declaració –moltes vegades per un episodi de violència recent– pot traduir-se “en una història incoherent i poc versemblant” a ulls de la llei. “Un advocat ajuda a explicar millor la situació de maltractament”, exposa una treballadora social del SIAD.

…ni coordinació

Amb advocat o sense (i amb imprecisions o sense), la denúncia arriba als jutjats amb l’informe dels Mossos d’Esquadra. L’advocat tramita l’ordre de protecció, que es valora en una audiència breu que es produeix en les 24 o 48 hores posteriors. L’advocacia considera que, amb aquests tempos, “és complex valorar si la víctima té risc”. Ja a la sala, l’acusació s’esmerça a treure proves contra el presumpte maltractador. I aquí apareix un dels principals impediments: els advocats de les víctimes necessiten el consentiment del jutge per tenir un informe de serveis socials, un instrument útil per demostrar l’històric de maltractaments. “Amb les presses, no es demana quasi mai”, assegura José Miguel García, president de la Comissió d’Igualtat i Violència de Gènere del Col·legi d’Advocats. “Se’ns considera com un informe de part, esbiaixat cap a la dona”, assegura el personal tècnic del SIAD, que exposa que “fallen” els circuits de coordinació.

Sense un informe d’un organisme neutral, s’esgoten totes les possibilitats? No. Encara queda la prova d’un metge forense, que hauria de detallar tot tipus de violències, també les psicològiques, però no acaba de ser així. “S’hauria de millorar la detecció del maltractament psicològic”, afegeix la psicòloga de la dona del SIAD, que creu que la solució implica ampliar la formació en matèria de gènere als jutjats.

Arribats a aquest punt, l’absència de proves objectives, per les mateixes deficiències del sistema, només pot compensar-se amb la declaració de la víctima davant del jutge. És aleshores quan tornen a aparèixer els sentiments –la por i la culpa, sobretot– que poden acabar d’esgarrar-ho tot, fer marxa enrere i acabar amb les possibilitats d’aconseguir l’ordre.

La mateixa llei hi contribueix, denuncia el Col·legi d’Advocats: l’opció a la dispensa – una facultat que es remunta al segle XIX– és un dret que es llegeix a les dones abans de declarar. Aquest text anacrònic és la potestat de la dona a no declarar contra el seu marit. “La mateixa llei convida a fer marxa enrere i moltes víctimes no declaren davant del jutge”, apunta García, que assegura haver vist desenes de casos al llarg de 25 anys atenent violència de gènere. Sense declaració, sense informes, sense formació ni coordinació ni informació entre els agents, el final està escrit. I acostuma a ser, com deien les xifres, un no.

Hi ha sortida: la xacra de la violència de gènere a Sabadell

I ara què?

La denegació d’una ordre de protecció té conseqüències immediates: permet que l’agressor pugui mantenir el contacte amb la víctima, sigui en persona o través del mòbil i permet mantenir la convivència. Els efectes psicològics són encara pitjors, per una banda i l’altra, com explica l’experta en la matèria del SIAD: “L’home se sent impune. Com que no li marquen el límit legal, sent que no té límits”, exposa. Com en l’efecte bumerang, es dona la paradoxa que la judicialització encara es pot traduir “en més violència”, adverteixen. Per a la dona, els riscs també són dins del seu cap. “Negar l’ordre fa que pensin: ‘Potser soc una exagerada, potser no calia, potser he de tornar a casa…’”, explica la tècnica amb experiències viscudes al mateix SIAD.

Una ordre negada és una llosa, però no vol dir que totes les vies estiguin esgotades. Els serveis socials preveuen mesures excepcionals per a dones maltractades sense empara judicial. “Està tot previst. Poden venir i tindran resposta”. Un bri d’esperança quan la llei et deixa desprotegida.

Amb la voluntat de saber l’opinió de totes les parts implicades, aquest diari ha intentat posar-se en contacte amb el Jutjat de Violència sobre la Dona de Sabadell. No ha rebut cap resposta.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top