Entre Ripollet i Cerdanyola del Vallès, un monòlit recorda les víctimes de la fàbrica d’Uralita més gran d’Espanya. Va ser un pol d’exposició d’amiant letal per als seus treballadors durant 90 anys (del 1907 al 1997), però no només es va posar en perill la seva salut, sinó també la dels veïns de la zona i familiars que convivien amb ells.
Ho va reafirmar judicialment ahir dilluns l’Audiència Provincial de Madrid, que obliga l’empresa a pagar una indemnització de 3,5 milions d’euros a 14 persones dels dos municipis. La sentència conclou que viure al voltant de les naus industrials on hi havia instal·lada l’empresa va originar un perjudici per a la salut.
També reconeix que conviure domèsticament amb els treballadors va ser una causa de contacte amb el tòxic cancerigen, que provoca patologies respiratòries molt greus. La roba de treball utilitzada a la fàbrica, impregnada, va provocar que els familiars que la rentaven inhalessin fibres d’asbest. Sobretot, dones i filles grans van patir-ne les conseqüències.
El càncer de pleura n’és una: “És una malaltia molt greu, tant, que la mitjana de supervivència després del diagnòstic no arriba a l’any”, detalla el pneumòleg Josep Tarrés, especialista en patologia per l’amiant. “Gràcies a la sentència, el càncer de pleura ha deixat de ser, estrictament, una malaltia laboral. També es considera una patologia ambiental i s’ha reconegut que afectava persones que es contaminaven quan el treballador arribava a casa”, remarca Tarrés.
El seu estudi s’ha utilitzat en el judici contra l’empresa Uralita i ha estat clau per dictar la sentència. En aquest sentit, l’Audiència de Madrid ha determinat que l’empresa, “coneixent el perill que comportava la utilització i inhalació de fibres d’amiant, no va actuar amb la diligència exigible”. La majoria dels 14 demandants són fills i hereus de les persones afectades pels efectes del tòxic, exceptuant una dona de 60 anys –filla d’un treballador–, que va patir-ne les conseqüències directament i rebrà una indemnització de 557.921 euros.
Esther Costa, advocada del Col·lectiu Ronda, que s’ha encarregat de la demanda, tenia un sentiment agredolç després de la sentència: “La gent no està contenta perquè són diners enverinats, venen del patiment i del dolor. Però hi ha la sensació que s’ha fet justícia. I ara on tenim el repte és a intentar cobrar-ho, perquè haurem de continuar lluitant”.
