Tornarà a sonar la veu d’Otis Redding i The Supremes. I és que la CavaUrpí acull divendres i dissabte sengles vetllades per celebrar el 50è aniversari de la Discotheque Sacs, l’emblemàtica i innovadora sala musical oberta per Josep Urpí l’any 1969.
I ho farà de la mà de Lluís Alfaro (1948) i Enric Fargas (1950), dos dels discjòqueis que punxaven els vinils a la nit sabadellenca del tardofranquisme. 50 anys més tard, Alfaro i Fargas han portat desenes de vinils d’aquella època fins a la Cava i preparen una playlist plena de nostàlgia.
Els acompanya el jove punxadiscos Gretayloscarpos (David Garcia, 1984), qui munta la taula de so i s’encarregarà de la part tècnica de la sessió. La festa arrencarà a les 22.30 h les dues nits i els beneficis de l’entrada (10 euros) aniran a parar a La Marató. Però per a divendres ja s’han exhaurit.
La Sacs representa els anys de joventut de tota una generació de sabadellencs. I de modernització, ja que punxaven uns grups de música que pràcticament no es podien escoltar enlloc més. “Anàvem a la llibreria Cervantes per comprar la revista New Musical Express i miràvem la llista de Billboard Top 100 per veure quins grups estaven sortint”, explica Alfaro.
Posteriorment, li feien la comanda al seu cosí, Francesc Alboreda, qui vivia a Londres i els enviava per paqueteria. “Així que teníem els discos dos o tres mesos abans que arribessin aquí a les botigues”, afegeix Alfaro. “Perquè en aquella època, a la ràdio no es podia escoltar res més que sarsueles i música clàssica”, explica el cronista i habitual de la discoteca Jaume Barberà. “Com a molt podia sonar jazz o una mica d’Elvis Presley, però res més. Dels Beatles deien que eren uns barbuts i que només raspaven les cordes”, afegeix.
Així que aquests joves intentaven sintonitzar Radio Luxemburgo, on hi havia una programació més variada. I a principis dels 70, escoltar el programa Último Grito, de José María Íñigo, encara que l’amaguessin a una hora intempestiva. “Allà vaig veure Joe Cocker per primera vegada”, rememora Alfaro.
Situem-nos a les darreries dels 60 i primers 70. The Beatles, The Rolling Stones i Bob Dylan no falten al repertori que sona a la Sacs, però també es mou molt el soul, amb Aretha Franklin, Otis Redding i The Supremes.
Una fotografia en blanc i negre dels mateixos discjòqueis a la Discotheque Sacs / ÓSCAR ESPINOSA
Del Centre i de la Creu Alta
És un concepte de discoteca, doncs, diferent del d’avui dia, més associat a l’electrònica. “Fins i tot l’estructura arquitectònica que té de cava la feia diferent i li donava un aire propi”, recorda Enric Fargas. “I era molt transversal, venia des de gent pobra a alguns fills de fabricants, bàsicament gent del Centre i de la Creu Alta”, contextualitza Fargas sobre la tipologia de la clientela. “Bé, i fins i tot venia algun cadet de la Guàrdia Civil”, riu Alfaro.
No està associada, doncs, a un lloc de trobada de l’avantguarda política o intel·lectual de l’època. “La política es feia en la clandestinitat, aquí veníem a passar-ho bé”, afegeix Fargas, negant que es pugui comparar amb sales com la Bocaccio de Colita, Terenci Moix, Vázquez Montalbán i la gauche divine en general.
Ara bé, en allò en què sí que es va convertir és en un local per conèixer gent i futures relacions. “Vaja, una fàbrica de parelles”, riu Alfaro, “s’hi lligava molt”. El mateix Jaume Barberà va conèixer la seva dona a la Sacs. “Ens vam posar a parlar a les escales que hi havia al costat de la cabina, l’1 de novembre del 1969”, recorda Barberà. I han estat junts fins avui. Enric Fargas també va conèixer la seva segona núvia a la Sacs, mentre feia de discjòquei. “En aquell temps, nois i noies anaven per separat a l’escola. I a part d’algun esbart dansaire, era difícil que nois i noies es coneguessin”, contextualitza Barberà.
Qui llavors era massa jove per festejar és Josep Urpí, actual director de l’hotel del mateix nom i fill del ja desaparegut i fundador original de la Sacs, Josep Urpí. “Però encara hi ha molta gent de la ciutat que em ve i em diu: ‘Aquí vaig començar a festejar amb la meva dona’, o fins i tot assenyalen la rajola on es van conèixer”, explica Urpí.
Tanmateix, “l’ambient es va anar degradant”, coincideixen a dir els discjòqueis. I així va venir el tancament de la sala. Josep Urpí afegeix que era molt difícil combinar l’ús hoteler i de descans amb el de la festa nocturna. “En aquella època, barrejar les dues coses era difícil”, argumenta.
I així va tancar la Sacs, a finals dels 70. Anys més tard es convertiria en l’actual CavaUrpí. Un fil invisible les connecta totes.
