[Per Marc Argemí, periodista]
L’historiador Jordi Serrano escrivia fa uns dies des d’aquesta tribuna del Diari de Sabadell un comentari –El que Pàmies no va dir– a un article de Sergi Pàmies sobre Sabadell i els sabadellencs, publicat al seu torn a La Vanguardia. Totes dues reflexions giren al voltant del caràcter de les persones que compartim el tret de ser d’aquest tros de món que és la nostra ciutat. Serrano conclou, amb una afirmació tan directa com desafiant, que Pàmies volia dir en el seu text que “els catalans ja som tan ximples com els sabadellencs”. I ell, Serrano, rebla el clau afirmant el seu propi parer: que som bàrbars.
Tant Serrano com Pàmies aborden un problema que va més enllà del costumisme o de la descripció folklòrica més o menys típica, que transcendeix els quatre tòpics de l’estil “homes de Sabadell i senyors de Terrassa”. Allò que Serrano i Pàmies també assenyalen, però sense dir-ho, és una dramàtica realitat quan es considera la ciutat en el seu conjunt: ens encanta ser de Sabadell, tenim un orgull de ser d’on som, però som incapaços de definir-nos col·lectivament.
Què és Sabadell? Fa un segle, se’l coneixia com el Manchester català, com l’anomenava la publicació Las Maravillas de Cataluña l’any 1923. Avui, per a la majoria de l’opinió pública, Sabadell és una entitat financera, encara que hagi desplaçat de la ciutat bona part de les seves activitats i instàncies de presa de decisions. Sabadell també és una marca vinculada a l’esport –futbol, atletisme i natació, principalment–. El vídeo independent més impactant per a la marca de ciutat l’últim decenni ha estat aquella performance viralitzada de nom Compra en Sabadell. Però –potser pel tarannà descrit per Pàmies i Serrano– és difícil que cap d’aquestes realitats susciti un acord unànime com a tret definitori.
Abans tindrem consciència de barri que de ciutat. Ens en sentim, de Sabadell, sempre que no ens escarrassem gaire a l’hora de definir el contingut d’aquesta pertinença. Hi ha moltes marques –personals i institucionals– per a les quals la ciutat n’és un adjectiu. El sabadellenquisme té molt d’adjectiu, però poc de substantiu. És resistència a Barcelona, és voluntat de ser diferent a Terrassa, és reivindicació de sentit quan cap rànquing internacional posiciona ni per turisme, ni per innovació, ni per producció, ni per qualsevol altre concepte. És tot això, és a dir, no som ni com Barcelona o Terrassa, ni com la típica ciutat turística. Bé. Aleshores, què és Sabadell? El que cada sabadellenc vulgui, gairebé.
Aquest problema d’identitat, si es passa al camp de la comunicació pública, es traduiria en un fet incontestable: Sabadell té un problema de marca. Sap el que no és, i sap moltes coses que enclou, però no sap perfilar la seva identitat i projectar-la amb coherència. El darrer Premi Tenacitat, Miquel Martí, explicava aquesta setmana que “Sabadell necessita un revulsiu”. Sí: Sabadell no ha sabut fer-se una marca, i només un revulsiu ho faria possible.
Ara bé, cal una marca, per a Sabadell? Necessita un substantiu, un relat, un projecte? L’Ajuntament va intentar abordar-lo fa ben poc amb la campanya Sabadell és. No estic del tot segur, però, que aquesta necessitat sigui clarament percebuda en la seva justa dimensió per tots els agents institucionals i socials que caldria implicar. Té lògica: si els sabadellencs hem aconseguit mantenir el nostre orgull de ciutat tant de temps sense un projecte col·lectiu potent, sense una marca potent i sense un horitzó compartit pel que fa a construcció col·lectiva, potser és que –efectivament– no hi veiem el motiu. Potser és que, en efecte, som ximples, o bàrbars, com podrien dir alguns. Però, ho volem ser?
