[Per Maria Salut Renom Llonch, professora de secundària i batxillerat]
Actualment, en el món de l’educació estem immersos en el canvi. Canvi del sistema educatiu, canvi del paradigma educatiu, canvi de metodologies. Innovació pedagògica. Com a docents, educadors i pares, cal estar informats de les noves teories i tendències educatives per anar aplicant-les en la mesura que puguem, quan estiguem preparats i ho creguem oportú. És indispensable, doncs, estar amatents a allò que es cou.
No obstant això, potser cal reflexionar sobre la diferència entre canviar i transformar. El canvi comporta deixar enrere tot el passat; la transformació implica avançar amb el passat, no en defuig, sinó que l’adequa a noves realitats. Potser és un matís, però prou interessant per ressaltar-lo quan parlem d’educació. Canvi de què? Innovo des d’on? I quan innovo, transformo o canvio? M’agradaria pensar que la innovació és transformació entesa d’aquesta manera; que quan parlem de transformació educativa és per adequar-se a l’actualitat, a la societat i a les noves convencions que se’n desprenen i això no significa menystenir alguns aspectes dels sistemes educatius, de les teories educatives o de les metodologies considerades tradicionals, perquè encara poden ser vigents i pertinents. Potser no per aplicar-les sempre ni igual que es feia fa 20 o 30 anys, però són mirades que no podem desatendre.
És tan innovador parlar de projectes com renovar les classes magistrals. Tan modern fer seure els alumnes amb grups, com de dos en dos si s’ha pensat la finalitat i no només que així no xerren tant. Tan escaient treballar l’ortografia des dels textos com fer algun dictat.
I amb pedagogia, el mateix.
És tan necessari que els infants i adolescents se sentin compresos, acompanyats, respectats i valorats com ho és que coneguin el fracàs; que no els surti tot bé per aprendre a ser humils; que algú els tracti malament per assimilar el valor de la justícia i la lleialtat; que sentin la solitud per aprendre el valor de l’amistat; que els ignorin per entendre com n’és d’important escoltar els altres; que pateixin per saber ser compassius cap a ells i cap als altres. I tantes altres coses que a vegades els volem evitar, i no els fem cap bé.
L’experiència és un aprenentatge vital per a l’ésser humà. Així doncs, cal trobar un equilibri entre acaronar i deixar que visquin aquests moments més difícils. A més, com que el més segur és que hi toparan en algun moment o altre de la seva vida adulta, cal afavorir que els aprenguin a gestionar, atès que a la llarga els ajudaran a tractar l’adversitat amb la mateixa actitud amb què tracten la calma i felicitat. Potser d’aquesta manera percebran quin és el missatge que amaguen totes les vivències.
A vegades, els adults, sense adonar-nos-en, impedim que els infants creixin i es desenvolupin. Sense voler, projectem les nostres pors en ells i no els permetem desenvolupar-se i créixer. D’aquesta manera, possiblement els aboquem directament a viure una eterna adolescència, a fer-los de vidre, i correm el risc d’originar una societat infantilitzada incapaç de transformar i avançar.
Hem d’innovar. Cal adequar-nos als nous temps, als infants i adolescents actuals. Però no podem oblidar que nosaltres som els adults i que per generar un impacte positiu en l’aprenentatge i en l’educació, cal aplicar allò que sigui més adequat, assertiu i eficient en cada cas, i no sempre són les últimes tendències les que afavoreixen el nostre objectiu.
No tinguem recança a utilitzar a vegades eines més tradicionals. Transformem-les i també estarem innovant.
