Publicitat
Esports

Esteve Calzada: “La sensació és que hem començat el nostre projecte aquest any”

Va arribar fa tres anys amb un projecte engrescador després d’uns anys grisos i traumàtics pel descens a Segona B. Esteve Calzada, un lleidatà amb una gran experiència en el màrqueting futbolístic i contactes per tot el món, volia aixecar un club històric. Ha trobat moltes pedres al camí, algunes gegants, i ha hagut de patir una situació límit en tots els aspectes, però ara comença a recollir els fruits d’una feina constant i el Centre d’Esports sembla en el camí de recuperar el seu prestigi i lluitar per tornar al futbol professional, el gran objectiu marcat des de l’inici gràcies al suport d’un grup inversor estranger.

Esteve Calzada, a la llotja de la Nova Creu Alta / LLUÍS FRANCO

Calzada, en aquesta entrevista, fa un repàs de tot plegat. Problemes, sensacions, inquietuds, angoixes, alegries… ha viscut de tot en aquests tres anys al capdavant del Sabadell.

Fa 7 mesos es fregava l’infern. Ara veu el cel?

Ja veurem com acaba, però es podria dir que hem passat d’estar molt a prop de l’infern a guanyar-nos el dret a somiar. De fet, nosaltres mateixos ens preguntem per què va anar tan malament fa 7 mesos i per què va tan bé ara. Hi ha aspectes que es poden explicar, com tenir estabilitat econòmica, més temps i recursos per planificar la temporada esportiva que els anys anteriors, però en molts partits d’aquesta temporada hi juguen 7 i 8 jugadors que ja estaven a l’anterior i ara són titulars. Suposo que l’entrenador hi té molt a dir amb la seva feina de mentalització i ha sabut treure un gran rendiment a tots els jugadors, els de l’any passat i els nous que han cobert unes posicions clau.

Hi va haver perill de desaparició del Centre d’Esports en algun moment?

Tant per desaparèixer no ho sé, perquè en institucions històriques com el Sabadell sempre apareix algú a l’últim moment, començant per nosaltres mateixos fa 3 anys. Però sí que és veritat que nosaltres, i jo personalment en l’àmbit econòmic, vam arribar al límit i ja no podíem continuar més temps posant diners per pagar els jugadors i seguir competint. Si no hagués vingut un nou inversor, no sé què hauria passat, però el club podia estar abocat a la desaparició.

S’ha penedit alguna vegada d’haver aterrat al Centre d’Esports?

En algun moment m’he qüestionat si havia fet el més correcte o adequat tal com ens vam trobar la institució i totes les dificultats que van sorgir. Si hagués sabut que jo hauria de mantenir el club econòmicament tot sol durant 2 anys, no hauria vingut. És així de clar. Tenia un pla molt treballat, una sèrie d’inversors identificats i disposats a unir-se al projecte, però els entrebancs que van aparèixer ho van trencar tot. El més greu és que les accions que poguéssim oferir a altres inversors literalment no existien. El club no tenia regularitzada la seva situació al Registre Mercantil. Això és molt greu i ens va crear un maldecap molt gros. Dit això, ho vam aconseguir i ara es pot dir que hem començat realment el nostre projecte, amb uns inversors i ganes d’arribar a l’objectiu que ens vam marcar, o sigui, el futbol professional.

La seva primera gran aposta esportiva va ser Toni Seligrat, un home guanyador i amb experiència de ‘play-off’. Què va fallar perquè acabés tot tan malament?

He d’admetre que tant jo com Bruno Batlle fa molts anys que estem en el món del futbol, però el futbol professional. Vam infravalorar l’experiència que fa falta per gestionar la Segona B. No té res a veure. Nosaltres tornaríem a apostar per Seligrat perquè ens semblava el tècnic idoni, però per les circumstàncies del club no vam poder posar l’equip que ens hauria agradat posar-li a disposició. Va acabar malament per altres factors, com l’episodi de Peralada amb aficionats. Ell assegura que pretenia defensar els seus jugadors, potser no era la manera més adequada, però sí lloable. De totes maneres, ja no tenia prou confiança del vestidor per redreçar la situació en l’àmbit esportiu i vam optar pel canvi.

L’equip cau en picat i s’arriba a una situació límit a Olot, un partit que s’acaba convertint en una campanya de màrqueting amb 1.700 aficionats desplaçats. Com ho recorda?

Tant de bo ens haguéssim estalviat aquella campanya de màrqueting, però va ser una demostració del que és aquest club i la ciutat. En situacions límit es mobilitza molt. I jo em pregunto: què podem fer entre tots perquè es mobilitzi més gent i més sovint sense haver d’arribar a situacions límit? Aquest any he estat a dalt i amb opcions de ser primers en diverses ocasions i costa arrossegar gent a l’Estadi. Els 2.500 estan assegurats sempre, però sentint enveja sana dels 6.000 o 7.000 de Cartagena o els 11.000 de Castàlia.

S’ha superat el rècord de socis (3.000) a Segona B. Però segueix sent una xifra decebedora per a una ciutat amb més de 200.000 habitants?

No diria una decepció ara mateix. Ho serà si anem tan bé com ara i no som capaços d’omplir més la Creu Alta. Considero que el club ha donat prou per engrescar la ciutat. Estem en aquell punt de fer un pas.

Publicitat

Ha somiat el president amb la foto de la sala de premsa del Sabadell-Eibar?

Clar que he somiat amb això! També he vist imatges del darrer ascens, la plaça de l’Ajuntament plena a vessar… Quan vam arribar aquest era l’objectiu i des d’aquest estiu ho estem posant tot perquè es pugui repetir. Ens hem guanyat el dret a somiar, però tocant de peus a terra. Hi ha moltíssima igualtat. És inevitable il·lusionar-se veient el cinquè a 6 punts, però jo encara miro que estem a 17 punts del play-out.

Calzada, durant l’entrevista / LLUÍS FRANCO

En aquests 7 mesos de metamorfosi, hi ha un nom propi: Antonio Hidalgo. Ha fet un petit miracle?

No sé si es pot parlar de miracle, però sí que té molta part de culpa en el que s’ha aconseguit. Una combinació de la seva feina com a entrenador i les incorporacions que s’han fet en algunes posicions puntuals ens donen un gran resultat. També ha sabut canviar el rendiment de molts jugadors que també hi eren la temporada anterior. En algun onze han jugat 7 i fins i tot 8 jugadors.

Canviem de terç. A la Junta General es va confirmar un dèficit de més de 800.000 euros de l’exercici passat i un passiu de 4 milions d’euros. En una empresa seria motiu clar de dissolució. Aquí es parla fins i tot d’un futur optimista. Com es pot explicar?

Breument, s’explica perquè un grup d’inversors cobrim les pèrdues. I per què ho fem? Amb l’esperança que en un futur no gaire llunyà puguem fer el salt al futbol professional. He acceptat l’aposta i sabem que mentre estiguem a Segona B toca perdre diners cada any. L’única manera de recuperar en forma de valor de l’actiu invertit és un ascens a Segona A.

Ens pot revelar algun detall de com va poder convèncer tots aquests empresaris estrangers per invertir en un club de Segona B?

Van ser unes negociacions molt llargues. Amb Pau Morilla-Giner vam començar a parlar l’estiu del 2018. En el seu cas va ser més senzill perquè és de Sabadell i coneix bé l’entorn. Però amb la resta d’inversor van ser negociacions individuals, un procés molt laboriós. Calia fer entendre la personalitat del club, la ciutat i sobretot la seva potencialitat de futur. A ningú li agrada llençar els diners. Els vam convèncer que seria una bona inversió i tindria més valor en un futur, sempre lligat a l’objectiu del futbol professional. També va ser important fer-los veure que la seva inversió estava en bones mans. Ens vam trobar amb un entrebanc afegit: la situació de l’equip, abocat al descens a Tercera Divisió. En cap moment es va arribar a condicionar l’acord a la permanència, però sí que haurien canviat les condicions pactades. Hi va haver moltes reunions i m’agradaria destacar el paper d’Àxel Torres. El seu paper per explicar la parcel·la esportiva va ser clau i ell va posar sobre la taula el nom d’Antonio Hidalgo. També els havia d’explicar per què passàvem un entrenador sense cap experiència. El mateix Hidalgo va venir a Londres a parlar amb ells.

La diferència principal és que no es tracta d’un xeic amb el talonari sota el braç…

Per descomptat. És important subratllar-ho. Estem parlant d’un projecte seriós i amb un compromís de tres anys. Però no en tenim prou. Ens agradaria una implicació més gran de tothom: socis, possibles altres inversors, patrocinadors i també és important el paper de l’Ajuntament. La relació és molt bona, però cal avançar en alguns temes. És inaudit haver de pagar per entrenar a les instal·lacions per unes ordenances difícils de canviar. Hi ha clubs que reben subvencions directes de l’Ajuntament per exemple. Nosaltres invertirem, però si tenim més recursos, també tindrem més possibilitats de competir i d’èxit.

Algun projecte li volta pel cap en el cas hipotètic d’un ascens, com una futura Ciutat Esportiva?

Queda molt lluny això… Si passés, el primer objectiu seria posar els mitjans per mantenir-se en el futbol professional. Clubs com l’Eibar, Getafe o Leganés van pujar i s’han consolidat i han crescut moltíssim els últims anys. També tenim el cas del Girona, que a Segona B hi anàvem 500 persones i a Primera van ampliar el camp per a 12.000. Nosaltres estem en la línia marcada i pensem que ara ha començat de veritat el nostre projecte.

Quin missatge donaria a l’afició arlequinada en aquest 2020?

Desitjar un bon any a tothom i ara mateix que gaudim d’aquest moment tocant de peus a terra. No hem guanyat res encara. Ningú ens prohibeix il·lusionar-nos. També desitjo tenir més suport des de tots els àmbits per aconseguir el que tots volem.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top