Acabem de començar uns nous anys 20, esperem que siguin uns anys de creixement i no de preocupació, com ho van ser els happy twenties als Estat Units el segle passat, o a França amb els seus années folles, o els anomenats anys daurats del Regne Unit. Tot floria a l’Amèrica de l’era del jazz, el cinema, la literatura de la generació perduda, l’Art Deco i els cotxes per a tothom fets a la cadena de producció dissenyada pel Henry Ford. Malauradament va acabar tot amb la caiguda de Wall Street del 29. Recomano llegir les memòries de Groucho Marx, per molts el millor còmic de la història, per entendre com de dramàtica devia ser la situació.
A la nostra ciutat Lluís Companys dirigia el setmanari L’Avenir, la Colla de Sabadell amb el seu activisme cultural donava modernitat, feia poc que havia estat estrenada la Torre de l’Aigua i teníem una força emprenedora a la ciutat que li va permetre, dècades després, ser referent.
Personalment, per aquests anys que venen desitjaria viure en una societat moderna i avançada on els drets de les persones siguin prioritat respecte dels interessos dels grans poders, on les morals i les creences no condicionin ni discriminin a cap col·lectiu pel seu origen, sexe o preferències lícites de qualsevol classe, i on la voluntat de ser pugui ser consultada de forma efectiva com es fa als països avançats.
Però malauradament estem vivint en una societat amb força desigualtats, i una d’elles és la formació. Em refereixo a les possibilitats reals segons on hagi nascut una persona. Mentre una canalla disposa de tota mena de suports per tirar endavant els seus objectius acadèmics -professors de repàs, escoles de prestigi, estris tecnològics, viatges a l’estranger i entorns culturals rics-, altres nois i noies han de tirar endavant amb moltes restriccions i dificultats. A parer meu, si volem ser una societat avançada, cal fixar-nos amb models de països de la Unió Europea on només existeix un tipus d’escola, la pública, on tota persona és tractada per igual i on es tenen en compte les condicions personals de cadascú per fer créixer a tots els individus.
Per aquests nous anys 20 també espero que la violència de gènere acabi. Com a home em costa molt entendre aquest comportament i la seva presència tan marcada a la societat. Per qüestions culturals i de tradició del nostre entorn la veritat és que no sóc gens optimista quant a la seva erradicació. El masclisme en si és un error pels mateixos homes, és viure amb unes regles i valors antics, no tinc cap mena de dubte que els homes de països matriarcals com Finlàndia o Dinamarca són més feliços i estan més realitzats que no pas nosaltres. Hauríem de deixar els estereotips de mascle llatí i substituir-los per models de comportaments millors.
També m’agradaria que la feina no falti a ningú, però a vegades penso que errem en l’anàlisi i permanentment ens fixem amb les dades d’ocupació, quan en realitat hauríem de pensar en com ajudar a les noves generacions a donar vida als seus propis projectes professionals d’una forma autònoma, innovadora amb els formats, amb garanties i amb una xarxa pública efectiva d’ajuda a qui es llanci a la sempre arriscada tasca de la creativitat professional.
De caire més lúdic, seria bo que la ciutat fos un referent cultural i musical com ho està sent Terrassa, que els nostres equips de waterpolo repeteixin els triomfs de l’última dècada amb les noies d’or, i que d’una vegada per totes tinguem un passeig bonic com “antes”.
I finalment, per descomptat, desitjo uns feliços anys 20 a tots els lectors del Diari de Sabadell.
