Publicitat
Oci i cultura

La perifèria, fora del relat del cine estàndard

Fotograma del film 'La hija de un ladrón' / CEDIDA

Aquest diumenge, cap a mitjanit, sabrem si La hija de un ladrón surt triomfant dels XII Premis Gaudí. La gala tindrà lloc a l’Auditori Fòrum i es podrà seguir en directe per TV3 des de les 21.50 h. I no només podria ser la nit de Belén Funes (Ripollet, 1984), sinó també de Jordi Bueno, un dels productors del film des d’Oberon Cinematogràfica i molt vinculat a Sabadell. De fet, Bueno està vinculat al Teatre Sant Vicenç i ha col·laborat cinematogràficament amb sabadellencs com Toni Padilla, Carles Gascón i Marc Sabater. 

Les 13 nominacions de les quals parteix La hija de un ladrón la converteixen en una de les favorites, a priori. En parlem amb la directora Belén Funes.

Creu que les seves vivències personals d’infantesa i adolescència, els contextos i barris que va viure són presents al film? Sens dubte. Jo crec que el que vius i on vius sempre et marca. I crec que la tasca dels cineastes també és fer arribar a la gent les singularitats dels llocs que ha habitat, així com la gent amb la qual s’ha anat trobant. Evidentment, el lloc on he crescut té un impacte en la pel·lícula, ja que pretén parlar de les persones i de com s’ha establert entre elles un teixit de solidaritat. Era molt important per a mi que allò estigués a la pel·lícula, perquè ho he vist amb els meus ulls.

Es veu reflectida, d’alguna manera, la vida als barris de Ripollet? O d’alguna manera es pot reconèixer una identitat vallesana en el seu cinema? Crec que La hija de un ladrón és un retrat d’una dona que intenta sobreviure en un món que exigeix massa a l’individu. I hi és, és clar, hi ha gent que està en aquesta situació. Jo he volgut explicar amb la pel·lícula que no tot Barcelona és passeig de Gràcia, que existeixen més Barcelones més enllà del centre modern i cosmopolita amb el qual, per exemple, jo no m’identifico en absolut. 

Publicitat

Creu que hi ha repunt per les narracions fetes des de la perifèria, tant geogràfiques com de classes socials? No ho sé. La perifèria és una cosa que durant uns anys ha estat fora del relat cinematogràfic més estàndard. Potser ara, amb l’aparició de nous cineastes, s’està tornant a recollir aquell món per transportar-lo a la pantalla. Pot ser que l’espectador s’estigui cansant que li expliquin històries d’herois i vulgui començar a veure gent que s’assembla a ell.

Independentment del que passi a la vetllada dels Premis Gaudí, què és el millor que treu d’haver rodat ‘La hija de un ladrón’? El millor de rodar La hija de un ladrón és haver aconseguit posar-me darrere d’una càmera i provar-me a mi mateixa, provar si puc fer el que vull fer o no. D’aquesta pel·lícula m’emporto un viatge increïble en què he conegut molta gent que m’ha marcat i un viatge cap a un punt molt personal en què he pogut descobrir què vull explicar i com vull fer-ho. 

Va patir alguna crisi productiva? I com la va resoldre? La producció de les pel·lícules va directament associada a la crisi, sempre n’hi ha i sempre en són diverses. Fer una pel·lícula sempre és un acte violent i no pot néixer de la placidesa. Així que són processos complicats en els quals els directors i els productors s’ajusten a un pressupost que és comú. Has d’aconseguir fer la pel·lícula amb els diners que tens. Per a això cal fer renúncies i això sempre és difícil. 

El pont que connecta Ripollet amb Cerdanyola i ‘salva’ el pas de cotxes de la C-58 / LLUÍS FRANCO

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top