Laia Asso (Girona, 1978) és pediatra nutricionista de l’Hospital Quirónsalud del Vallès, a Sabadell. Ventres de paper (editat per Sembra) és la seva primera novel·la, tot i que ja hapublicat contes al magazin cultural Catorze.
Tu mateixa ets pediatra, una figura que a la novel·la té molta importància. Com influeix, la vida privada a l’escriptura? Aquesta novel·la sorgeix del fet que la meva filla mitjana, que és adoptada, em pregunta per la seva mare biològica quan tenia 5 o 6 anys. Llavors em trobo en la situació que no tinc cap mena d’informació dels seus orígens. I ella queda molt decebuda. Així que li proposo inventar-nos la seva història. Per així reconstruir aquest passat. Doncs això és la llavor d’aquesta novel·la.
De fet, Ventres de paper posa molt el focus en la mare gestant –Nigist– i què li passa després de deixar anar la criatura. Se’n parla poc? Amb qualsevol infant adoptat, quan arriba a una nova família, cal treballar el tema de la motxilla que té: les vivències que formen part de la seva vida. Especialment si ja té uns anys. No pots fer una pantalla, no pots esborrar el tema. Tot i que la meva filla era molt petita, penso que tenir un lligam, uns orígens, un punt de partida… era important per ella i per a tothom.
Al llibre, la mare està acompanyada en el procés d’adopció, però es queixa que una vegada la criatura ja és a casa, queda un poc sola… Sí, podria haver-hi un acompanyament més present. Tens llocs on recórrer, però en molts moments et sents sola. I també durant el procés no s’ha analitzat prou el que significa aquesta maternitat adoptiva, que serà tant o més intensa que la biològica. I es tendeix a simplificar: és una maternitat com una altra. Però no és així. Cal desenvolupar més l’acompanyament.
Circumscrius aquesta novel·la al que avui en dia es considera maternitat conscient? Si l’hagués d’etiquetar d’alguna manera, diria que ha estat l’eina perquè jo m’acabi relacionant amb aquesta mare biològica. En certa manera, he fet una mica les paus. De sentir-me molt a prop. Així que està en línia amb una maternitat molt reflexiva o reflexionada.
Com són les relacions amb una mare biològica, en un context de desigualtats nord-sud? Quan vam iniciar el procés d’adopció internacional (perquè la nacional estava pràcticament descartada, pel temps d’espera), teníem molt present que volíem buscar un país que fos molt transparent, però també un país amb el que volguéssim tenir una mica de vincle, perquè hi quedaríem en deute. Però també que fos un país on els infants orfes no tinguessin cap sortida millor. És a dir, si el sistema d’adopció funcionava bé, no tenia cap sentit anar com a estrangers a aquella societat.
Els processos d’adopció són un tema tabú o invisibilitzat? Penso que sí que se n’ha parlat, tot i que a rebuf del que anava passant. Fa uns anys es va adoptar moltíssim. I fins i tot hi havia la sensació que en els alguns casos era quasi esnobisme, una cosa de moda. N’hi havia tant que semblava que no fos massa reflexionada.
Com viuen les criatures racialitzades en aquesta societat? En el llibre es veuen escenes no pas de racisme, però si de certa condescendència… Si! I en cada moment de la vida és diferent. Jo entenc que la gent interactua amb aquesta condició no pas amb la intenció de fer mal, però a vegades hi ha un tracte diferent. Per exemple, un nen africà amb aquell cabell pot cridar l’atenció, però això no et dóna dret a tocar-li, quan te’l trobes a un semàfor. I és una escena que tots els nens i nenes africanes expliquen que els hi passa. O que sempre se’ls adrecin primer en castellà. Fa que no s’arribin a sentir plenament d’aquí.
‘Ventres de paper’ també destaca la importància de la lactància, tot i no ser gestant. Una de les coses en les que treballa el nou protocol d’acompanyament al naixement és l’alletament induït, que et permet adoptar un infant que no has parit i alletar-lo. I també la lactància compartida que fan parelles de dues dones.
Perquè moltes mares se n’assabenten quan ja tenen la criatura a casa i per tant ja no són a temps. O ni tan sols s’han arribat a assebentar. La lactància és molt beneficiosa: No només és des del punt de vista nutricional, sinó que si no has parit la criatura , ajuda molt a fer vincle.
