Hipòtesis urbanes: un saló de ciutat

Les ciutats històriques posseïen espais cívics coberts i oberts a usos diversos: esglésies, llotges, pavellons de mercat, carrers porticats… fins i tot les esglésies servien per a tot tipus d’actes civils, teatre inclòs. 

La ciutat moderna conté molts espais especialitzats, des d’auditoris a esportius, amb un règim limitat per a altres funcions. Us podríeu imaginar al centre ciutat un espai, com un gran porxo, obert a la riuada de gent dels diumenges, en el qual i per sorpresa et trobessis unes grans teles d’Alfons Borrell, o de Rafael Durancamps?, o una exposició de treballs infantils, fotografia, escultura,… o un míting polític al carrer, però sota sostre?, o que fos una gran ombra d’estiu, o un refugi d’hivern (quasi un hivernacle) per a un ficus que hi visqués tot l’any?, o un espai amb llum a la nit...

A Sabadell ens manca un gran espai d’exposicions que no demani anar expressament a un museu. Ens cal un espai de sociabilitat que ofereixi cultura al mig del carrer. Traçar aquesta estratègia seria tot un canvi.

I sí, sabem fer una pista de bàsquet, només per a bàsquet, un luxe, o una pista d’atletisme tota coberta. Això s’entén, però neguem, polítics i ciutadans, un espai obert i indefinit de funció, som així d’esquemàtics. I encara més el posem en dubte si un dels seus motius de disseny és, en bona mesura, la bellesa.

No constituiria cap alternativa a aquest nou espai ni la Casa Duran, ni la planta modernista de l’antiga Caixa a Gràcia, 17, ni els patis del Casal Pere Quart o del vell Euterpe, ni la planta baixa nord del propi ajuntament, com tampoc no dessacralitzarem Sant Fèlix. Cal un espai millor, un buit alt i transparent que seria alhora un monument i un espai d’oportunitats. Una caixa de vidre, un contenidor lleuger i un edifici barat de construcció.

En la darrera dècada, en els diferents projectes d’urbanització del Passeig hem fet propostes en la línia de recuperar un porxo, com hi és al centre de Granollers i en aquesta línia, en Joan Vilapuig va dibuixar una recreació dels d’antics Pedregars en base a uns murs elevats plens de plantes enfiladisses. Però l’únic que hem sabut fer és afegir més espai buit al vell centre, porucs de la densitat original.

En totes aquestes propostes hi ha estat present el mal viure de l’esventrament que va suposar haver enderrocat el nucli antic, amb un fort eix que continuava Rambla cap amunt. No ens ho hem perdonat mai, per això de vegades s’ha proposat una peça al final del Passeig, on eren els Pedregars, per recuperar una certa idea de la vella Plaça Major tancada. Però, si ens reconciliéssim una mica amb la història recent, potser podríem admetre la linealitat del Passeig i optar llavors per una porxada al Racó del Campanar, un espai que també havia estat illa de cases i que tampoc ha trobat un caràcter consolidat. L’afermament de la linealitat del Passeig, amb jardins on eren els Pedregars, ha estat una solució correcta que podem assumir del tot. Només hi caldria afegir el pòrtic aeri projectat per Alfons Borrell per a aportar-hi un decisiu punt de qualitat.

L’espai a construir podria ser una sala neta, de sostre pla (òbviament de plaques solars), d’uns set metres d’alçada (equivalent a dues plantes), cúbic, amb només murs de vidre excepte en la cara sud on hi hauria protecció solar. Façanes que deixarien visible al fons les de l’església i la base del campanar. Les portes s’elevarien en tot el perímetre (com fan les finestres de guillotina), per deixar una planta oberta del tot, o per permetre una sala closa segons calgués.

La subtilitat del racó del Campanar permet un perímetre en desnivell, una planta que no seria del tot quadrada, sinó en trapezi i demanaria allotjar dins -no fora- la campana d’Antoni Tàpies. Total, uns 400m2 i un pressupost de mig milió d’euros, dos per ciutadà.

Tenim el deure pendent de dignificar el centre i atorgar personalitat i simbolisme a la ciutat. No ens ho resoldrà una mirada curta, sinó amb voluntat resolutiva. Tampoc no ens rehabilitarà l’historicisme, ni picar l’ullet a les velles imatges, sinó la plena modernitat i, en ella, arquitectura i art nous, però capaços de vestir una nova sociabilitat. Talment com les ciutats bombardejades van fer, ja que la majoria no es van reconstruir sinó refundar. Aquí el bombardeig va ser plenament nostre, però no hi fa res, ni el sentit de culpa tampoc es resolt amb penitència, sinó amb superació. 

Només ens frena aquell esperit tan sabadellenc, que no és cap “aurea mediocritas”, sinó simple mediocritat. La mostra pobresa no és el pecat original d’haver enderrocat els Pedregars, és la mostra incompetència actual a l’hora de resignificar la ciutat. Som capaços d’assumir qualsevol infraestructura funcional, carrer, claveguera o pont... però quasi mai un símbol potent.