Teresa Font és incapaç de calcular el fotimer de pel·lícules que arriba a visionar en un any. “Buf! En veig moltes. Una per dia segur, i els caps de setmana, més. És una obsessió, una barbaritat!”, riu. Per feina, es capfica amb el muntatge del film de torn, i després en veu per gust a la televisió, al portàtil o al cinema. “Això és fatal per a la vista!”, exclama la castellarenca. “Potser 600 a l’any. O no, en deuen ser menys…”, rumia la cineasta autodidacta, que precisament va aprendre l’ofici veient pel·lícules.
Membre de l’Acadèmia de Hollywood
La cineasta, que va guanyar el seu segon Goya amb el muntatge de Dolor y gloria, forma part de l’Acadèmia de Hollywood des de fa un any. A través d’un enllaç ha pogut veure totes les pel·lícules preseleccionades i, en el seu cas, ha pogut votar en les categories de millor pel·lícula i muntatge.
“No podem dir a qui hem votat!”, adverteix Font, rotunda. Ara bé, sí que pot compartir l’opinió sobre on pot anar a parar l’Oscar a la millor pel·lícula internacional. Li agradaria que fos per al film d’Almodóvar, tot i que no les té totes. “Ho veig molt malament per a Dolor y gloria”, lamenta. “Parásitos ha agradat molt, i això que l’he vist dues vegades i, a la segona, després de perdre la intriga, no em va interessar tant”, confessa. La contraposa amb Marriage Story. “Pots veure-la més vegades i descobreixes algun matís nou. El muntatge m’impacta molt, per exemple a l’escena en què la parella discuteix: com arribem als primers plans, com la imatge es torna a obrir, el ritme”. Per ella, Joker també és un dels films amb millor muntatge.
Pel que fa al guardó al millor actor, Font afegeix: “M’agrada molt Adam Driver, potser perquè vaig coincidir amb ell a El hombre que mató a Don Quijote; i també Joaquin Phoenix. Quin any més dur, tots són bons. Banderas té uns oponents impressionants!”. Sobre l’actor espanyol, es desfà en elogis: “A Dolor y gloria, en alguns moments, en lloc de veure l’Antonio veus l’Almodóvar. És un efecte brutal, únic. Jo no havia vist Banderas així des de feia segles”.
La feina de Font
El protagonista de Dolor y gloria es retroba amb un antic company, l’amor de la seva vida, i s’immergeixen en una catarsi sentimental. Sentim la veu argentina de Leonardo Sbaraglia, però a qui veiem enquadrat a la pantalla és a Banderas. Els seus ulls, cada vegada més vermells, s’envidrien, les emocions incandescents li arriben a la gola. “Ens fixem en els detalls, les mirades, les pauses, les reaccions. A vegades és més important veure la persona que escolta”, assenyala Font.
“Ningú s’endinsa tant en el material gravat com el muntador, ha de fer una anàlisi molt intensa”, explica Font, que, al llarg de la seva carrera ha participat en la producció artística de més d’una seixantena de films. “A la sala de muntatge, la pel·lícula agafa la forma definitiva. És el lloc on la relació amb el director és més íntima. Et diu: ‘Això no ho vaig poder rodar’ o ‘aquí hem de salvar aquest actor que no està tan bé’. La meva feina m’entusiasma”.
