[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
En els models econòmics clàssics, l’homo economicus és aquell individu que actua de manera racional i cerca maximitzar el seu benestar, optimitzant els recursos de què disposa. He de confessar que, al llarg de la vida, he topat amb algunes persones que m’han fet dubtar d’aquesta teoria, però vull pensar que, a nivell agregat, encara és vigent.
Aquestes setmanes s’està debatent molt sobre mobilitat i voldria aportar-hi el meu granet de sorra amb un breu cas teòric. Imaginem una família sabadellenca mitjana de quatre persones que posseeix un vehicle privat. Arriba el diumenge i, malgrat que a Sabadell hi tenim de tot, es planteja dues alternatives d’oci extramurs: una és anar a passejar al Parc de Vallparadís de Terrassa i l’altra, fer el vermut vora el mar al Port Olímpic barceloní. He escollit aquestes alternatives d’oci perquè, en ambdues destinacions, tant s’hi pot arribar còmodament amb transport públic com aparcar-hi gratuïtament amb vehicle privat.
Abans de decidir-se, la família fa números. En transport públic, per anar a Terrassa o a Barcelona cal adquirir un títol de dues zones. Amb els nous bitllets unipersonals, aquesta família ha d’adquirir vuit bitllets a 3,40 euros cadascun, el que li suposa un cost total de 27,20 euros. En vehicle privat, fins al parc de Terrassa hi ha 11 quilòmetres, mentre que fins a les Torres Mapfre n’hi ha 22. Si comptem tant el desgast d’un vehicle mitjà com la despesa en combustible, el cost és d’aproximadament 0,19 euros per quilòmetre recorregut. Per tant, el cost del desplaçament amb vehicle privat per a la família és de 4,18 euros per Terrassa i de 8,36 euros per Barcelona.
Crec que els números parlen per si mateixos. Per a la família del cas, el cost de moure’s en transport públic és sis vegades el de fer-ho amb vehicle privat si va a Terrassa i el triple si va a Barcelona.
Un dels grans reptes econòmics dels pròxims anys serà el de traslladar al preu dels béns i serveis el seu cost mediambiental. I no parlo només d’encarir els productes menys sostenibles, sinó també de bonificar els que ho són més. En el cas del transport, mentre això no sigui així, l’homo economicus continuarà utilitzant el seu vehicle privat i pol·luint l’aire que tots respirem.
