[Per Marc Argemí, periodista]
La infodèmia del coronavirus ha tombat el Mobile World Congress (MWC) de Barcelona, i enguany no podrem veure de primera mà les novetats del mercat de la tecnologia mòbil a casa nostra. El terme infodèmia el fa servir l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per definir “una abundància d’informació –alguna acurada, altra no tant– que fa molt difícil a les persones trobar fonts i orientació segura quan la necessiten”. El treball per mitigar aquesta infodèmia –epidèmia informativa– està resultant, encara que lògicament a escala menys crítica en termes de vides humanes, d’una complexitat similar al treball de metges per salvar les vides humanes de les desenes de milers d’infectats. De fet, la mateixa OMS compta amb equips de comunicació de riscos tècnics i de xarxes socials que fa dies que treballen per monitorar els rumors i per respondre a totes les informacions insegures que circulen, especialment les que fan referència a falsos remeis o mesures de prevenció.
La mateixa tecnologia que ha propulsat un esdeveniment internacional com l’MWC és la que ha propulsat la infodèmia a escala global i que complica les tasques de mitigació. El rumor se l’ha comparat molt sovint amb els virus, perquè tenen un tipus de difusió i –a vegades– unes conseqüències similars. La feina de desmentir aquests rumors i l’absència de motius tècnics des del punt de vista d’emergència sanitària per suspendre l’esdeveniment no han estat elements que hagin decantat l’organització pel sí. No han volgut assumir el risc de mantenir l’esdeveniment. De fet, la mateixa informació oficial no està ajudant a dissipar les pors en tots els casos: un canvi en la manera de comptar els infectats ha fet disparar el seu nombre d’un dia per l’altre.
El paradigma del progrés indefinit –el convenciment que sempre anem a millor, i que el progrés com a categoria és quelcom desitjable per principi– ha casat sempre molt bé amb la tecnologia, però grinyola quan ens preguntem sobre la naturalesa humana. Perquè no estem pas descobrint la sopa d’all: aquesta infodèmia no és gaire diferent de les reaccions socials de pànic que han protagonitzat generacions precedents, quan no hi havia ni xarxes socials ni internet. Les persones, en realitat, ens repetim bastant, i d’alguna manera el nostre progrés –en la capacitat d’avaluar riscos, l’encert en les preses de decisions, o la gestió de les incomoditats o les incerteses– no presenta el comportament que mostra el progrés tecnològic, que és lineal, previsible i gairebé necessari.
En efecte: el progrés tecnològic i el progrés humà no tenen una relació necessàriament positiva. Hi ha subcontractacions de capacitats humanes en màquines que ens han fet, amb el pas del temps, menys hàbils en alguns aspectes. La lògica era que les màquines ens faciliten poder dedicar els nostres recursos a coses més interessants, importants o plaents, però ja és cosa nostra treure’n profit o no. Per exemple, és més alta la capacitat de memoritzar ara que fa 20 anys? Ara que estem immersos a la cultura de la immediatesa del clic i l’autoplay, gestionem millor la conversa amb una persona que és un plom que no abans? I en un pla més social, la tecnologia aplicada a la vigilància, ens està fent més segurs, o menys lliures?
Segurament, si deixéssim de mesurar el nostre progrés com a espècie en termes similars al progrés tecnològic, deixaríem de sorprendre’ns tant quan descobrim que som com érem i que això no canviarà de forma necessària. Perquè no progressem tant amb més gadgets i nous invents com amb més reflexió.
Allò que no pensem i reflexionem, la tecnologia no ho podrà fer mai per nosaltres.
