JOAN REIXACH

‘Mujica for president’

Crec que els ximples de la classe estan enfonsant el món. Em refereixo a aquell perfil de canalla que ja de ben jovenets denotaven una obsessió malaltissa per tenir el nombre més gran de cromos de jugadors de futbol, de nines amb estil o del que sigui per simplement satisfer les seves carències. El problema d’aquesta mena de mainada exagerada és que de grans canvien els col·leccionables per poder i amb ell en fan mal.

Vull explicar una anècdota. Fa uns anys em va fer una petita entrevista en Josep Cuní al seu programa de 8TV. Mentre estava a maquillatge, algú del seu equip em va parlar d’un famós emprenedor que hi participava de forma habitual, i dins meu vaig pensar que aquella persona no era pas un emprenedor. Fa pocs dies, i plena crisi pel coronavirus, aquest mediàtic coneixedor del món de la borsa va penjar un desafortunat vídeo, en què des d’una platja paradisíaca explicava el gran moment, especulativament parlant, que ha provocat la pandèmia. Un emprenedor és qui pren riscos personals per tirar endavant un projecte empresarial i que a la vegada beneficia la societat donant sortida professional a un conjunt més ampli de persones, no qui especula pel benefici de pocs en temps de crisis socials. He parlat amb col·legues especialistes en finances i coincideixen amb mi que aquests són els models no col·laboratius del sistema que caldria no escoltar.

Estem vivint quelcom d’una importància històrica que ens hauria de fer canviar els models que han establert al llarg de la història depredadors econòmics que basen la seva existència en l’enriquiment sense aturador. Aquesta nova situació pot tenir –encara no en sabem la magnitud exacta– unes conseqüències nefastes. En relació amb la Covid-19, el filòsof Slavoj Zizek deia la setmana passada que és un cop letal per al capitalisme i una oportunitat per reinventar la societat. No sé pas si serà així, però cal mirar-ho positivament: aprofitem-ho per construir quelcom més avançat.

Les persones necessitem salut i sanitat (pública), elements de subsistència i resguard, educació i cultura, valors sense enganyifes, benestar personal, un entorn legal just on puguem decidir, projectes positius de vida i penso que poques coses més. No en necessitem gaires d’aquells béns de consums i hàbits embogits dels entorns rics, i menys quan molts humans com nosaltres no en tenen ni per menjar.

L’activista africana i premi Nobel per la pau, Wangari Maathai, deia: “El món requereix una ètica global amb valors que donin sentit a l’experiència de viure”, i ara més que mai veiem que els interessos d’uns guanyen per golejada els valors del conjunt.

Posats a somiar, caldria un lideratge executiu global encapçalat per persones bones, justes i intel·ligents, no subjectes als poders. Un dels meus candidats seria el polític uruguaià José Mujica. També l’activista ecologista Wangari Maathai, tot i que malauradament ja no està entre nosaltres. I no refiar-nos dels que ens volen enredar amb sopars de duro, sempre amb l’objectiu final de fer créixer les seves piràmides econòmiques o de poder i que només porten beneficis a uns quants, creant uns models d’èxit humà del tot equivocats i que ens aparten de les coses importants.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top