[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Costa sostreure’s del monotema que encara a hores d’ara tot ho envaeix i domina. No obstant això, vull evitar caure en el risc de fer-ho i repetir moltes de les coses que s’han dit i es diuen, que s’han escrit i s’escriuen, amb les quals podríem omplir lleixes i lleixes d’una hipotètica biblioteca analògica sobre la pandèmia i que de fet ocupen bilions i bilions de bits en les carpetes digitals dels ordinadors d’arreu del món. Així que dedicaré l’espai del qual disposo a una reflexió somera sobre les xarxes socials i a donar a conèixer una anècdota, possiblement desconeguda per a molts.
D’aquí a uns anys, quan els historiadors es disposin a estudiar i interpretar l’abast, magnitud i conseqüències sanitàries, econòmiques i socials de la pandèmia provocada per la Covid-19, hauran de prendre en consideració el paper jugat per les xarxes socials i pels mitjans de comunicació. La del coronavirus no és la primera pandèmia que pateix la humanitat. Tampoc serà la darrera. Al llarg de la història n’hi ha hagut d’altres que, al seu torn, han fet milions de víctimes. És clar que deixant a banda les qüestions d’ordre estrictament sanitari, la gran diferència entre pandèmies anteriors i l’actual rau en el fet que, en el passat, els humans no disposaven de sistemes àgils d’informació que els permetessin dimensionar la magnitud d’una pandèmia que d’altra banda s’estenia pel món lentament. Per contra, avui disposem d’Internet, que és el canal, la porta per la qual des de casa accedim a tota mena de dades i fonts d’informació. Així és que qualsevol ciutadà, des d’un simple ordinador, tauleta o telèfon intel·ligent té al seu abast una informació i un coneixement que només 10 anys enrere li era inabastable. És clar, també, que el problema al qual un hipotètic ciutadà s’ha d’enfrontar és discernir sobre la qualitat de la informació que rep o a la qual accedeix. I és que per la xarxa circulen dades, informacions, estudis i notícies que massa sovint volen fer-nos passar bou per bèstia grossa i que per un excés d’informació ens poden acabar provocant una mena d’intoxicació informativa amb el resultat gens recomanable d’un augment de l’ansietat. Que això sigui així no retreu que a banda d’altres factors a considerar, gràcies a Internet i a les xarxes, s’ha multiplicat exponencialment la possibilitat d’adquirir nou coneixement. Ho estem comprovant aquests dies en els quals les tecnologies digitals ens mostren la seva millor cara en facilitar-nos el contacte amb les persones més estimades a través de les videotrucades i, sobretot, l’accés a productes educatius i culturals solvents que contribueixen a fer-nos més suportables els dies de confinament. Creu i cara, doncs, dels canals comunicatius, formatius i educatius, i de les xarxes que operen a través d’Internet.
Escrivia abans una obvietat: el coronavirus no ha estat la primera pandèmia patida per la humanitat. Jo mateix, que compto amb una edat certa, recordo perfectament la pandèmia causada per la grip asiàtica que entre l’estiu del 1957 i la tardor del 1958 va fer més d’un milió de víctimes mortals a tot el món. I tot i ser rellevant, aquesta no va ser la pandèmia més maligna del segle XX. Entre 1918 i 1919, coincidint amb el final de la Gran Guerra, la mal anomenada grip espanyola (nascuda a Pequín) havia d’infectar un terç de la població mundial i ser la causa de la mort d’entre 50 i 100 milions de persones a tot el món, segons sigui la font consultada. Doncs bé: arran d’aquesta pandèmia i que a Barcelona es van detectar, la tardor del 1918, 150.000 infectats en una població que no arribava als 750.000 habitants, el governador civil decidí ordenar el tancament de bars, restaurants i establiments, així com la cancel·lació de tota mena d’actes i d’esdeveniments públics. El cas és que el president del Barcelona, el suís Joan Gamper, amb l’excusa peregrina que un partit de futbol, com que era una activitat a l’aire lliure, presentava un risc de contagi baix, no va fer cas de la prohibició i així va ser com el Barça va acabar disputant el partit programat que obria el Campionat de Catalunya d’aquella temporada. No hi ha dades sobre quantes de les persones assistents a l’encontre quedaren infectades. Sí que sabem, però, que el Barça va guanyar aquell partit. Ho va fer per 2 a 0 jugant, i heus aquí l’anècdota, contra el CE Sabadell.
